Un col·lectiu periodístic que mira de corroborar fets i posar negre sobre blanc dubtes que puguin sorgir a qualsevol nivell, que fa un contrast fins a les últimes conseqüències, va sol·licitar al seu dia el conveni perquè volia saber exactament què és el que Espanya oferia a Andorra. Quantes vacunes, a quin preu, si s’havien subscrit des de la sanitat espanyola més acords similars… Però l’administració veïna s’hi va oposar. L’únic que va facilitar van ser tres o quatre dades: que s’havien revenut a Andorra 13.650 vacunes de la casa Pfizer, que fins a aquell moment no hi havia cap altre conveni similar subscrit i va facilitar un enllaç electrònic on s’aniria actualitzant el nombre de vacunes donades o revenudes per Espanya.
A partir de llavors va iniciar-se un periple legal que tot just s’acaba d’acabar. Els requeridors van elevar el cas al Consell espanyol de la Transparència i el Bon Govern i, en aquest cas, sí que es va donar la raó als sol·licitants, que tenien dret a poder accedir al conveni. Llavors Sanitat i l’Agència del Medicament van recórrer a la via judicial i, en primer terme, un jutjat contenciós-administratiu de l’Audiència nacional espanyola va avalar que s’havia efectivament de lliurar el conveni. Però després la sala superior de la mateixa jurisdicció va anul·lar la decisió i va considerar que dita informació no es podia facilitar.
Finalment, ara, en el marc d’un recurs de cassació contenciós administratiu promogut per l’agència de la transparència, el Tribunal Suprem conclou que “la intervenció d’un tercer Estat en l’elaboració d’un conveni no implica que el seu contingut hagi de ser secret o que la informació referent al mateix pugui ser denegada invocant genèricament el possible perjudici a les relacions exteriors i/o a la pèrdua de fiabilitat per a futurs compromisos”. I obliga el ministeri espanyol a facilitar la informació sol·licitada.
OPOSICIÓ
El ministeri de Sanitat espanyol i l’Agència del Medicament sempre s’han oposat a entregar el conveni requerit. I en essència ho han fet esgrimint dos motius que, després, l’advocacia de l’Estat espanyol ha anat repetint. Que les vacunes van arribar als estats membres de la Unió Europea (UE) gràcies a un acord promogut per la Comissió Europea amb les farmacèutiques i que en ser un acord a nivell continental caldria regir-se pels reglaments europeus i no s’esqueia lliurar el conveni perquè es podrien deixar al descobert certs aspectes que haurien de ser confidencials. I que afecten el global d’un conjunt de països.
“La informació sol·licitada apareix referida a un acord o conveni elaborat entre les autoritats espanyoles i les autoritats d’altres estats, generat al marge de la Comissió Europea i dels seus acords amb les empreses farmacèutiques, en què es pacta la donació o revenda de vacunes per un import fruit de la negociació autònoma entaulada entre les autoritats signants d’aquest acord”
D’altra banda també es raonava que en tractar-se d’un conveni internacional, si es facilitava, podria tenir un impacte reputacional negatiu alhora que podria posar en entredit la confiança d’Espanya com a país en les seves relacions internacionals i, per tant, es podria malmetre les seves relacions exteriors. Però res de tot això no hi veu el Suprem, que acollint el recurs de cassació tomba la resolució de la sala contenciosa-administrativa de l’Audiència nacional i la voluntat del ministeri de Sanitat espanyol i la seva Agència del Medicament.
I és que en una sentència recentment dictada i a la qual ha tingut accés l’Altaveu el Tribunal Suprem desmunta àmpliament els arguments emprats per a la denegació del conveni. Per exemple, quan es diu que es tracta d’un acord a l’empara d’un pacte previ entre estaments europeus, l’Alt tribunal espanyol indica que el conveni que es pretén no facilitar és un document elaborat “per l’administració espanyola amb la participació de les autoritats d’altres estats però que no procedeixen de les institucions comunitàries”. I en aquest marc no es pot “sostenir que les condicions de donació o revenda que en el document s’hi incloguin procedeixin, ni directament ni indirectament, de les institucions de la Unió”.
És a dir, que no es poden fer prevaldre els reglaments de la UE per aplicar clàusules de confidencialitat que a l’entendre del Suprem, i és el que acaba valent, no poden operar per res del món. “La informació sol·licitada apareix referida a un acord o conveni elaborat entre les autoritats espanyoles i les autoritats d’altres estats, generat al marge de la Comissió Europea i dels seus acords amb les empreses farmacèutiques, en què es pacta la donació o revenda de vacunes per un import fruit de la negociació autònoma entaulada entre les autoritats signants d’aquest acord”, manté la sentència.
INDEPENDENT DE LA COMISSIÓ
I s’hi afegeix que “aquest preu no ve condicionat pel que prèviament va pagar Espanya a les empreses farmacèutiques ni pel negociat per la Comissió, ja que es pot haver estipulat la donació de les vacunes o, en cas d'haver-se fixat un preu de venda, pot ser inferior o superior al pagat per Espanya a les empreses farmacèutiques. Com que la informació continguda en aquest conveni o acord no procedeix de les institucions de la Unió, sinó que ha estat establerta amb total autonomia respecte a l'activitat desenvolupada per institucions de la Unió i, consegüentment, no exigeix elevar una consulta prèvia a la Comissió europea per poder adoptar la decisió referent a l'accés a aquesta informació”.
Per tant, “no és necessari consultar les institucions europees quan la informació no té el seu origen en l'activitat d'una institució sinó que opera amb total autonomia respecte a l'activitat desplegada per les institucions europees”. Quan les institucions a les quals se’ls demana la informació al·leguen que facilitant el conveni poden quedar al descobert aspectes d’una negociació amb els estaments europeus, el Suprem també ho nega. I al·lega que una cosa són les negociacions i una altra, quan aquestes ja han conclòs i s’han formalitzat en un document.
“No es pot assumir que el coneixement de tot conveni o acord internacional pot perjudicar l’acció exterior de l’Estat, de manera que es pugui restringir l’accés a la informació sol·licitada sense cap altra explicació que la mera invocació genèrica d’aquest límit, desconnectada de l’objecte del conveni i de la informació concreta sol·licitada, i sense explicar perquè aquesta informació pertorba aquest interès públic”
I és que “aquesta objecció s’ha d’entendre referida als processos de negociació en curs o quan hi ha diversos processos que operen paral·lelament o successivament, però no resulta oposable quan el procés de negociació ja està finalitzat i no hi ha constància, ni s’addueix, que el contingut d’aquest conveni pogués posar en perill la negociació en curs o negociacions futures”. Com diu el Suprem, “un cop signat el conveni no hi ha raons perquè aquest acord no pugui ser conegut en la seva integritat”.
En tots els casos el tribunal recorda al ministeri de Sanitat, a l’Agència del Medicament i als organismes jurisdiccionals que no s’hi valen justificacions genèriques i limitacions abstractes. I reclama que quan es vulgui denegar una informació al·legant raons de confidencialitat, aquestes han de ser reals i concretes. Igual passa quan es diu que fer públic un conveni pot posar en perill la credibilitat de la política exterior espanyola.
“No es pot assumir que el coneixement de tot conveni o acord internacional pot perjudicar l’acció exterior de l’Estat, de manera que es pugui restringir l’accés a la informació sol·licitada sense cap altra explicació que la mera invocació genèrica d’aquest límit, desconnectada de l’objecte del conveni i de la informació concreta sol·licitada, i sense explicar perquè aquesta informació pertorba aquest interès públic.” Perquè “el mer fet de tractar-se d’un conveni o acord internacional en què intervingui un tercer Estat no implica que el seu contingut hagi de ser secret o que la informació referent a aquest pugui ser denegada invocant genèricament el possible dany a les relacions exteriors i/o la pèrdua de fiabilitat per a futurs compromisos”.
Per tot plegat, i com ja s’ha indicat, es considera que no qualsevol pretensió de denegació d’una informació val i que en el cas en qüestió s’ha volgut fer operar una limitació automàtica que es considera no vàlida i, en conseqüència, s’ordena el lliurament del conveni requerit. Perquè “no es pot admetre que el coneixement de tot conveni o acord internacional pugui restringir-se sens cap altra explicació que la mera invocació genèrica d’aquest límit, desconnectat de l’objecte del conveni i de la informació sol·licitada”.