Malgrat que el Superior ja havia reduït de forma substancial el temps d’inhabilitació inicialment imposat a la condemna de Corts (de divuit a dos mesos), l’advocada havia decidit arribar fins al final. És a dir, va presentar un recurs al Tribunal Constitucional. Entenia que durant el procés se l’havien vulnerat diversos drets fonamentals: la presumpció d’innocència, obtenir una decisió fonamentada en dret, un procés degut, un tribunal imparcial i la defensa. Ara, el TC s’ha pronunciat i ha entès que no s’ha conculcat cap d’ells.
Per un costat, els magistrats entenen que les dues instàncies anteriors ja “han qualificat els fets i els han subsumit dins del delicte de deslleialtat professional” i que aquesta apreciació “no es pot considerar no raonable o arbitrària o contrària a la lògica”, ja que tant Corts com Superior “han analitzat detingudament els diferents elements del tipus penal i han conclòs que aquests estan reunits”. Tampoc es creu que els dos tribunals hagin vulnerat cap dret pel fet de no haver-se pronunciat sobre l’argument de l’advocada, que defensava que no se la podia condemnar pel fet que, en tot cas, el delicte l’hauria comès de forma imprudent”.
Un altre punt del qual es queixava la lletrada era el fet que considerava que el fiscal hauria obtingut de forma il·legal la documentació del procés civil en el qual havia participat. Això, entenia, vulnerava el seu dret a la intimitat. El TC denega aquest argument: “no es pot considerar vulnerat per la incorporació d’un procediment civil a unes diligències d’investigació del ministeri fiscal perquè el procediment s’incorpora derivat de la tramesa de la denúncia que l’antic client interposa davant el Consell Superior de la Justícia”.
Sobre el fet que no s’acceptés que en el judici declaressin membres d’aquest darrer òrgan així com l’antiga secretària judicial, la sentència defensa que “no es va conèixer la motivació i l’interès de la prova fins a la vista oral, de manera que adequadament la van declarar extemporània en aquell moment”. S’entén, doncs, que “l’argumentació per denegar-la ha de qualificar-se de lògica i de raonable atès que es va considerar com a no necessària perquè els testimonis proposats no tenien coneixement directe dels fets que es jutjaven”.
La resolució també nega que s’hagi tractat l’advocada de forma discriminatòria. Aquesta entenia que casos similars s’havien resolt de forma diferent, tot just amb sancions disciplinàries. En aquest cas, el TC tampoc li dona la raó.
Per tant, la sentència va rebatent tots els arguments exposats per la lletrada. Així doncs, el recurs d’empara queda desestimat. Per tant, es considera que la Justícia ordinària ha actuat correctament i valida la sentència del Superior, amb dos mesos d’inhabilitació.
Comentaris