L’acusat ha optat per no declarar, tot i que la seva defensa ha posat en relleu que l’home no va ser conscient fins tard dels impagaments, atès que la gestió comptable recaia en mans d’una empresa externa. Des de la fallida, el processat viu exclusivament de la seva pensió i no disposa de béns, una situació precària que contrasta amb el deute reclamat. Un antic treballador, que va estar 17 anys a l’empresa, ha confirmat que els pagaments es van començar a retardar, cap al final, “quan la bola es va anar fent gran”. Segons una segona testimoni, ex-administrativa del negoci, el banc rebutjava els rebuts per falta de fons, una realitat que l’empresari intentava solucionar aportant diners de la seva pròpia butxaca o, fins i tot, venent el seu cotxe particular per pagar els sous.
La Fiscalia s’ha mantingut en la seva postura, argumentant que, com a administrador i soci únic, l’acusat tenia l’última decisió sobre la comptabilitat. Per al ministeri públic, el fet de no procedir al pagament de la quota obrera dels sous dels empleats constitueix una apropiació del deute i, per aquest motiu, ha sol·licitat la pena mínima d’1 any de presó condicional, 4 de suspensió i la devolució de la quantitast deguda. L’acusació particular sosté que, malgrat la situació econòmica crítica, l’encausat va decidir desviar la seva responsabilitat a tercers sobre aquests fons.
En canvi, la defensa s’ha centrat en l’absència d’ànim de lucre. L’advocat ha subratllat que no hi ha proves documentals suficients per arribar a les xifres de la CASS i ha reduït el deure acreditat a poc menys de 3.000 euros. S’ha argumentat que en una situació de fallida absoluta, amb una tresoreria justa de mil i escaig euros, la falta de pagament no és un acte voluntari d’apropiació, sinó una conseqüència de la manca de liquiditat. “Les bones persones no delinqueixen, sinó que s’equivoquen”, ha sentenciat la defensa, demanant la mínima intervenció del dret penal per a un home que va intentar salvar el seu negoci fins a l’últim moment.