La llei de mesures d’estímul i d’estabilitat del mercat d’arrendament d’habitatges es va treballar al Consell General durant la tardor del 2023. Certament, va canviar molt del text inicialment entrat a Govern -la multitudinària manifestació del 8 de desembre va acabar impactant de forma clara en les negociacions i forçant un consents per establir el sistema de pròrrogues encara vigent fins al 31 de desembre-, però hi ha un punt essencial que evidencia que la feina dels legisladors -i com a mínim la de Demòcrates- es va encaminar, entre altres, a fer que l’allargament del contracte fos automàtic. De fet, el mateix grup així ho afirmava.
La llei original establia un redactat similar als dels textos que, en anys anteriors, havien anat allargant els contractes que expiraven de forma anual. Així, fixava que “a manca d’acord entre les parts, un cop s’esdevingui la finalització de la durada del contracte principal o de qualsevol de les seves pròrrogues, la part arrendatària pot exigir a la part arrendadora, notificant-li-ho de manera fefaent i amb una antelació mínima d’un mes abans de la data d’expiració del contracte i sempre que estigui al corrent de totes les obligacions contractuals acollir-se al sistema de pròrrogues següent”. Per tant, queda clar que, d’inici, el projecte legislatiu fixava que l’allargament s’havia de demanar.
Ara bé, aquí és on el grup demòcrata va presentar esmenes al text. I en una d’elles modificava de forma expressa aquest apartat. Demòcrates proposava que quedés redactat de la següent forma: “No obstant això, a manca d’acord entre les parts, un cop s’esdevingui la finalització de la durada del contracte principal o de qualsevol de les seves pròrrogues, i sempre que la part arrendatària estigui al corrent de totes les obligacions legals i contractuals, s’aplica el sistema de pròrrogues següent”. És a dir, es passava d’un “pot exigir” a un “s’aplica”.
En la motivació de l’esmena, el grup de la majoria explicava que “té per finalitzat configurar el règim de pròrrogues previst pel projecte de llei com a automàtic, i no com a de lliure elecció per a l’arrendatari”. Es tenia l’objectiu de “simplificar la seva configuració i de garantir una major estabilitat als contractes d’arrendament” sense “desvirtuar el principi de corresponsabilitat en què s’inspira el projecte de llei”.
El redactat final de la llei aprovada va ser molt similar. Tot just modificava la referència al compliment per part del llogater de les seves responsabilitats: “No obstant això, a manca d’acord entre les parts, un cop s’esdevingui la finalització de la durada del contracte principal o de qualsevol de les seves pròrrogues, i sempre que la part arrendatària compleixi estrictament amb totes les obligacions legals i contractuals, s’aplica el sistema de pròrrogues següent”.
Per tant, queda clar que la intenció dels legisladors era molt clara: les pròrrogues havien de ser automàtiques. Una idea que és totalment oposada a la interpretació que, finalment, ha acabat fent el Superior en les seves sentències.