Els bancs d’Andorra -Crèdit Andorrà i especialment Andbank, i només als darrers temps també MoraBanc- han aconseguit més que doblar el volum de negoci o actius sota gestió en un lustre, la qual cosa indica una estratègia comercial agressiva i reeixida en la captació de volum, especialment a partir del 2023, on els salts interanuals són més pronunciats (de 74.187 milions d’euros el 2023 a 91.090 milions d’euros el 2024, i 109.529 milions d’euros el 2025). Sempre segons les dades incloses en memòries de l’AFA i Andorran Banking i compartides amb experts del sector, el creixement total no és homogeni; hi ha una reestructuració geogràfica molt clara.
Així la Unió Europea (UE) és el motor absolut del creixement. Passa de 22.401 milions d’euros (43% del total) el 2020 a 72.289 milions d’euros (66% del total) el 2025. L’expansió a la UE és la palanca estratègica principal de l'entitat, absorbint la gran majoria dels nous recursos captats. A Andorra el creixement ha estat més moderat en valor absolut, però hi ha una clara pèrdua de pes relatiu. Passa de 20.228 milions d’euros (39%) a 26.287 milions d’euros (24%). Tot i que el volum creix un 30% en cinc anys, ho fa a un ritme molt inferior al de la UE, fent que el mercat domèstic perdi pes en la foto global de l’empresa. A Amèrica hi ha un estancament relatiu de la banca andorrana.
RESULTAT NET I RENDIBILITAT
L’evolució del resultat net mostra un comportament en dues fases. Del 2020 al 2022 hi ha un estancament. El resultat oscil·la entre 542,9 milions d’euros i 553,7 milions d’euros, arribant a caure lleugerament el 2022 (543,1 milions d’euros) malgrat que els recursos gestionats van créixer. Del 2023 al 2025 hi ha una represa del creixement. Puja de 649,8 milions d’euros (2023) a 726,1 milions d’euros (2025). El creixement total del resultat (2020-2025) ha fet que s’hagi passat dels 542,9 milions d’euros a 726,1 milions d’euros (+33,8%).
A partir del 2023, s’observa una millora, però el creixement del benefici (+33,8%) està molt per sota del creixement del volum gestionat (+111,7%)
El sector va trigar a convertir el creixement de volum en beneficis (possiblement per costos d'inversió inicial, integració o competència). A partir del 2023, s’observa una millora, però el creixement del benefici (+33,8%) està molt per sota del creixement del volum gestionat (+111,7%). I d’aquí cal saltar a la rendibilitat, un dels indicadors més crítics. La ràtio que contraposa el resultat net d’explotació amb els recursos gestionats mostra una tendència estructural a la baixa. Si el 2020 era de l’1,05% l’any passat va quedar en un 0,66%. Només va haver-hi un lleuger repunt el 2023, en què es va situar aquest paràmetre en el 0,88% venint d’un 0,85%,
S’està, doncs, ¡produint una compressió de marges. Per cada 100 euros gestionats, l’entitat genera gairebé la meitat de benefici operatiu el 2025 (0,66 euros) que el que generava el 2020 (1,05 euros). Això pot ser degut a la pressió competitiva… És a dir, per captar aquest volum massiu a la UE, l'entitat hagi hagut de reduir comissions o preus. O al canvi en el mix de producte. Els nous recursos gestionats podrien ser de menor rendibilitat intrínseca que els productes tradicionals d’Andorra.
ÈXIT, REPTES I ACORD D’ASSOCIACIÓ
Sembla evident, es vulgui o no, que l’estratègia de creixement de volum ha estat un èxit rotund (especialment a la UE), però la salut financera operativa s’està ressentint en termes de rendibilitat relativa. I hi ha una forta dependència, doncs, de la UE. El 2025, dos terços del negoci depenen de la jurisdicció de la UE. Qualsevol canvi regulador o de mercat en aquesta zona tindrà un impacte desproporcionat en l’entitat.
I aquí és quan entra en joc l’acord d’associació amb la Unió Europea. Actualment, els bancs andorrans operen sense una xarxa de seguretat de liquiditat formal garantida per un banc central de referència. Per compensar aquest risc, els bancs han de mantenir nivells de liquiditat precautòria molt més alts del que seria òptim (excés d'actius líquids d'alta qualitat o HQLA que rendeixen molt poc o zero). A més, els inversors i dipositants exigeixen una prima de risc més alta, la qual cosa eleva el cost de captació de fons. Què comporta això? Doncs que comprimeix el marge d'intermediació financera (la diferència entre el que paguen pels dipòsits i el que cobren pels préstecs), limitant la rendibilitat sobre els recursos gestionats (com ja s'observava en la tendència a la baixa del 1,05% al 0,66% en les dades anteriors).
L’accés a un prestador de darrera instància elimina, o redueix dràsticament, el risc de fallida per il·liquiditat (un ‘bank run’). Els mercats majoristes i els grans dipositants perceben l'entitat com a molt més segura
L’accés a un prestador de darrera instància elimina, o redueix dràsticament, el risc de fallida per il·liquiditat (un ‘bank run’). Els mercats majoristes i els grans dipositants perceben l'entitat com a molt més segura. I què pot suposar? La prima de risc sobre els passius del banc es redueix. El banc pot captar dipòsits o emetre deute a tipus d'interès més baixos. I una reducció directa del cost dels passius, la qual cosa expandeix el marge d’interès net sense necessitat de pujar els tipus als clients prestats.
Amb la xarxa de seguretat del prestador de darrera instància, el banc ja no necessita mantenir un ‘coixí’ de liquiditat tan desproporcionat. Pot reduir la seva exposició a actius de rendibilitat gairebé nul·la (com certs dipòsits a la vista o efectiu en caixa). Aquests fons alliberats es poden reassignar a actius amb major rendiment, com ara préstecs a l'economia real, crèdit corporatiu o inversions en renda fixa amb una mica més de durada i rendibilitat.
El fet doncs, de poder disposar del mecanisme d’última i instància té un efecte en cascada que comporta o hauria de comportar un augment del rendiment mitjà de la cartera d’actius (Yield on Earning Assets), millorant directament el resultat d’explotació. Un marc institucional amb suport de darrera instància elimina una de les principals friccions per a l'expansió transfronterera. Els clients institucionals i corporatius de la UE (que ja representen el 66% dels recursos gestionats el 2025 segons les dades) confien més en una entitat que té accés a les facilitats de liquiditat de l’eurosistema.
Tot plegat facilitaria la captació de volum a un cost menor i permet diluir els costos fixos estructurals (tecnologia, compliment normatiu, seu) entre una base de recursos gestionats més gran. I, en definitiva, millora de l'eficiència operativa (ràtio d'eficiència més baixa) i apalancament positiu sobre el benefici net.
CONTRAPARTIDA I SÍNTESI FINAL
Però com ja s’ha apuntat, no tot són flors i violes. L’accés a un prestador de darrera instància en el marc d’un acord d'associació amb la UE no seria gratuït. Implicaria adoptar estàndards reguladors europeus més estrictes (supervisió tipus BCE, requeriments de capital més alts, contribucions a fons de resolució o de garantia de dipòsits europeus, i costos de compliment normatiu addicionals).
Aquests factors augmentarien els costos operatius i podrien obligar a mantenir nivells de capital (CET1) més alts, el qual cosa, per si sol, tendeix a reduir el ‘return on equity’ (ROE). I tot plegat conduiria a una pressió a la baixa sobre el resultat net a curt termini, que hauria de ser compensada amb les millores de marge esmentades anteriorment.
El cost de la il·liquiditat actual és molt més alt (en forma de marges comprimits i oportunitats perdudes) que el cost addicional de complir amb la normativa europea associada a l'acord
Per molt que hi hagi aquestes contrapartides, i segons que apunten els experts, el fet de poder disposar del prestador d’última instància, i això només serà possible amb acord d’associació, comportaria un efecte net sobre la rendibilitat dels bancs andorrans que seria clarament positiu a mitjà i llarg termini, sempre que la gestió del banc sàpiga aprofitar les noves condicions. La raó principal és que el cost de la il·liquiditat actual és molt més alt (en forma de marges comprimits i oportunitats perdudes) que el cost addicional de complir amb la normativa europea associada a l'acord.
De fet, si es miren les dades, la tendència a la baixa de la rendibilitat sobre recursos gestionats (del 1,05% al 0,66%) podria invertir-se o estabilitzar-se gràcies a aquest canvi estructural, ja que el banc podria créixer a la UE (el seu mercat objectiu) amb un cost de finançament més baix i una assignació de capital més eficient, recuperant així part del marge perdut els darrers anys. En fi, que la banca mira a Europa per necessitat. Per la necessitat de mantenir o fins i tot engrandir la butxaca.
Comentaris (1)