La primera diada encara la recorda amb afecte. Era un 3 de 7 que la colla va aconseguir carregar, però que malauradament no va poder descarregar. Aquell primer castell va ser l’inici d’un camí que, amb els anys, l’ha portat a assumir una de les màximes responsabilitats dins la colla. Avui, com a cap de colla, assegura que una de les millors coses és veure la cara de satisfacció dels castellers quan aconsegueixen un objectiu.
La responsabilitat també té la seva cara més difícil. La seva principal por és arribar algun dia a decebre el seu equip, una gent amb qui comparteix molt més que els assajos i les diades. Entre els moments que guarda amb més estima hi ha el primer castell que van fer després de la pandèmia, un retorn que, després de tant de temps sense poder pujar a plaça, va tenir un significat especial.
Formar part dels Castellers d’Andorra l’ha fet créixer com a persona i li ha ensenyat una lliçó que va molt més enllà del món casteller. Caure forma part del camí, però també obliga a continuar. Per a Baró, els castells són una metàfora de la vida: quan tot cau, toca tornar-se a aixecar.
Comentaris