L’afluència a la sala ha demostrat, segons Marc Camardons, un dels codirectors del festival, que “el tema té un interès real” i que es pot caminar enllà dels “discursos dogmàtics predominants”, per “espais on, d’entrada, no tinguem respostes”.
Roig ha donat una pinzellada històrica. “La plasmació del cos de la dona comença tres mesos després de l’aparició de ‘La sortie de l’usine’ [‘La sortida dels obrers de la fàbrica’], de Louis Lumière, amb la projecció, el 1896, de ‘Le coucher de la mariée’, d’Albert Kirchner”. La pornografia neix del cinema, lògicament. I el cinema neix, demonitzat, com a entreteniment de masses. “En aquella època, els metges i els científics van començar a utilitzar el cinema de manera racista i homòfoba per gravar i veure els cossos”, ha apuntat Roig, que nou veu una barrera clara per definir què és o què no és porno: “Quan parlem de porno feminista, hem de preguntar-nos a quin feminisme ens referim”.
“El porno”, a més, “ve definit per les sales en què s’estrena”. És a dir: l’accés és una qüestió central per entendre la indústria. “Històricament, el porno era un producte de consum per a la gent de ment forta: els homes. No es filmava pensant en la gent que presumptament tenia la ment dèbil: dones, pobres, joves…”. El porno no és un producte independent, buit, solitari: hem de ser conscients de qui el produeix, qui es posa darrere la càmera, qui el finança, etc.
Martínez ha manifestat que per poder definir què és pornografia abans hem d’aclarir què entenem per sexe. Per exemple: el porno no ha d’implicar sempre penetració perquè el sexe també va més enllà de la penetració. Martínez ha emfatitzat també la importància de l’educació sexual des de les primeres edats i ha demanat no “demonitzar el porno” perquè “als vuit anys no es pot tenir una mirada crítica”. “Se’ns traspassa tota la responsabilitat a les persones que treballem a la indústria i la nostra responsabilitat no és educar. Estem fent ficció. Ja posem alertes perquè la gent entengui que el veu que no ho pot fer a casa. Precisament, perquè sabem que, d’alguna manera, el producte està educant. La responsabilitat és de les escoles, els pares, els polítics… Si comencem a parlar als nostres fills des de petits sobre consentiment, entendran que violar, que agafar amb força algú, no està bé”.
I ha il·lustrat molt bé quin és l’error de base: “Veure pornografia no és fer apologia de la violació perquè no ho és, tampoc, veure una violació en una pel·lícula de Hollywood”. “El porno no educa, però pot educar”, ha reconegut, però, finalment.
Finco ha insistit en la idea de tenir clar qui hi ha al darrere de cada obra de cinema pornogràfic. Posar el focus en qui produeix, si hi ha o no igualtat de gènere a l’equip tècnic, quins cossos es representen… Finco, que va créixer veient un porno on l’home era “un home-màquina” que pot resistir impassiblement “deu hores de sexe”, també s’espolsa l’encàrrec de l’educació: “Em sembla molt exigent quan com a persones individuals encara no podem esmentar certes coses”. Sobre el foment de les agressions, Finco retorna a la comparació de Martínez: “Tu no veus una pel·lícula de superherois i intentes volar”. “Es pot pensar la pornografia d’una manera molt diferent”, ha conclòs. Més plàcida, més constructiva, però sempre estimulant.
Comentaris (10)