La trajectòria de ‘Sorda’, dirigida per Eva Libertad, no és poca cosa: es va estrenar el febrer d’aquest any a la Berlinale –un dels festivals de cinema més importants del sector– i, posteriorment, va guanyar la Biznaga de Oro a la millor pel·lícula al Festival de Màlaga, especialitzat en cinema iberoamericà. La feina de Guirao i Muñoz ha consistit a treballar el vestuari des de la integració, la moderació, la versemblança. El film, que narra la història d’una parella en què ella és sorda i està a punt de donar a llum, està ambientat en l’època actual i, per tant, la qüestió temporal ja estava resolta amb certa facilitat, comoditat. L’escenari de la història és la perifèria murciana: camp, horts i gorgs. “Vam voler jugar amb els colors i les textures. Vam triar teixits molt nobles i colors molt naturals, tons que vinguessin de la natura, de l’entorn, que no fossin estridents”, explica Guirao, que sí que reconeix que en algun moment pot aparèixer deliberadament un color fora de lloc. “En general, predominen els verds, els blaus, els colors terra”, amplia.
Els colors de la roba foren triats en sintonia amb l’esperit de la pel·lícula i el perfil dels personatges. “Quan tries el vestuari, tries la segona pell dels personatges. La roba forma part d’ells, no els estàs disfressant. Els personatges han de ser creïbles, naturals. La roba és la seva essència i ha d’estar ben integrada”. El color turquesa –explica la nominada– va ser clau: “Representa la comunitat sorda i vam voler jugar amb això, però sense exagerar, des de la intimitat, intentat que fos una cosa més personal”. El vestuari –en resum– “com menys es veu, més integrat està”.
A més a més, ella i Muñoz van voler trobar “vestuari que tingués vida, que no es vegi que és nou, que l’espectador no es pensi que és comprat, que ha sortit d’una botiga”. En aquest sentit, Guirao recorda que ‘Sorda’ és una pel·lícula “petita” si ens fixem en el seu pressupost: “La vam preparar amb poc temps. El rodatge tampoc va ser molt llarg”. “Ens vam llegir el guió”, continua, “i quan estàs en aquest procés ja et comences a imaginar com poden ser els personatges”. Posteriorment, Guirao i Muñoz van reunir-se amb la directora: “Vam preparar un dossier amb les nostres propostes i el vam compartir amb l’equip per començar a buscar el vestuari”. L’etapa final de tota aquesta feina van ser les proves de vestuari amb els intèrprets per determinar la roba que durien en cada moment de la pel·lícula.
Fa vint anys que Guirao, nascuda a Andorra la Vella, es dedica al figurinisme. Ha treballat en un bon grapat de projectes audiovisuals com ara les pel·lícules ‘Vulcania’, ‘Mamífera’, ‘La hija de un ladrón’ o ‘Esmorza amb mi’ (per la qual també està nominada en la pròxima edició dels Premis Gaudí) o la sèrie ‘Maricón Perdido’. Ara prepara, juntament amb Muñoz, el vestuari de la sèrie ‘El mapa de los anhelos’, una producció de Netflix. “La feina del figurinista és crear el vestuari dels personatges i aquest vestuari és una eina. En aquest sentit, ens permet saber què els passa als personatges, d’on venen, a quina classe social pertanyen… A través de la roba podem saber quin tipus de personalitat tenen. Tot això ho transmet el vestuari. De vegades, és més fàcil comunicar tot això amb la roba que no pas amb les paraules. A mi mateixa em passa: em comunico millor amb la roba, amb les mans. També m’agrada brodar, per exemple”, tanca Guirao.
Comentaris