Els mateixos tribunals andorrans, i aquesta jurisprudència ha quedat fixada i ja no s’ha canviat, van advertir ja fa ara alguns anys, que per enviar de manera forçada a centres fonamentalment espanyols per ser tractats de les seves patologies, essencialment mentals, calia un conveni internacional que cobrís, especialment, el trasllat d’aquests pacients. S’havia d’aclarir quins professionals podien accedir en territori veí, de quina manera, i si mai hi havia la necessitat d’un acompanyament policial com s’havia de fer… però mai no s’ha tirat endavant.
I això impedeix que quan es dictamina que una persona necessita un recurs terapèutic disponible en un país veí -i amb els quals sí que hi ha convenis particulars-, a no ser que la persona malaltia o els seus tutors legals acceptin voluntàriament, si no hi ha un acord i, per tant, l’ingrés s’hauria de fer forçadament, tot plegat no es pugui dur a terme. I aquesta falta, per exemple, és el que acaba fent que en un centre com la residència de l’Albó hi hagi una barreja de perfils d’usuaris totalment contraproduent.
FALTA DE DISPOSITIU
I si no hi ha conveni internacional que cobreixi els trasllats, l’alternativa, que de fet hauria de ser la prioritat, seria que Andorra disposés del seu propi dispositiu per tractar persones amb patologies mentals severes. Amb diverses unitats atès que no tenen les patologies, per molta afectació mental que tinguin, no són ni de la mateixa naturalesa, ni del mateix origen ni necessiten els mateixos tractaments.
Més enllà, però, de les dependències del Ròdol, per internaments de llarga durada, tot i que en alguns moments s’ha insinuat que hi podria haver alguna solució, el cert és que no s’ha previst cap cosa nova. I vist l’increment de casos que tenen com a rerefons patologies mentals per motius diversos -per addiccions, per exemple-, sembla d’allò més evident que caldria disposar d’aquesta eina. Perquè l’entorn també té les seves dificultats i cada vegada, convenis internacionals a banda, serà més complicat poder disposar del suport o els recursos dels països veïns.
Certament, que s’espera que el centre que impulsa el bisbat d’Urgell a la Seu, en dependències de l’antic seminari, puguin ajudar a resoldre aquesta mancança. Però és evident que caldrà sí o sí disposar del conveni internacional, perquè encara que només siguin deu quilòmetres de distància, hi ha una frontera que, jurídicament, legalment, encara que no ho sembli, marca moltes coses.