Hi ha hagut més d’un cas -malauradament es va fer famós el d’un ciutadà valencià que estava reclòs a la presó acusat de ser un important traficant de droga i se’l va haver d’alliberar assegurant que tornaria i mai més no va tornar- que s’ha hagut de recórrer a la bona fet de l’intern per alliberar-lo per tal de facilitar les seves cures mèdiques. Perquè es considerava prioritari el dret a la salut que no altres drets. Però aquesta solució, aquesta casuística, no era ni molt menys l’adequada. Perquè s’havia de fer compatible el dret a la salut amb el fet d’haver de respondre a les responsabilitats amb què cadascú pugui incórrer.
Per això s’està acabant d’establir amb Espanya un conveni que ha d’establir qui es farà càrrec del trasllat del pres i, per exemple, qui farà la custòdia de l’intern quan es trobi en el centre espanyol corresponent on se li hagi de fer el tractament adequat. Segons les fonts diplomàtiques consultades, l’acord està molt avançat i no es trigarà massa a tancar-lo del tot. Inicialment, es pensa que majoritàriament els tractaments s’hauran de fer a Barcelona.
Això no obstant, sempre anirà en funció de les necessitats sanitàries que demandi la patologia que pugui presentar l’intern i dels acords que tingui la sanitat andorrana amb la seva homòloga espanyola. El que és clar el que el conveni evitarà l’anomalia d’haver d’alliberar un pres per tal que pugui ser atès pels metge a l’estrangers. I, després, confiar en la seva bona voluntat que quan acabi el tractament, torni a Andorra a continuar complint la condemna eventualment imposada. Que algun cop hi ha hagut bona fe, però d’altres vegades, no n’hi ha hagut pas.