A redós del Dia Mundial de l’Autisme, Magallón parla de la seva infància, de la seva carrera -tot just té 42 anys, és jove, no s’espantin. I parla de la seva feina i aquells trastorns que li toca ‘descobrir’ per poder tractar com aquell qui no vol la cosa. Amb una facilitat però alhora amb una rotunditat ben naturals. Repassa allò que ha deixat a Irlanda per endinsar-se amb el que s’ha trobat a Andorra. Que sí, que la pandèmia, aquí i allà, ha comportat noves dificultats. Però, sobretot sobretot sobretot, a aquells que ja en tenien i potser no estaven diagnosticats. I als que estaven diagnosticats i la crisi de la Covid els va portar a un cau del qual els ha costat sortir. I és que “l’autisme que nosaltres teníem en ment, l’autisme descrit per Kanner, ja no és així”.
“L’autisme que nosaltres teníem en ment, l’autisme descrit per Kanner, ja no és així. Són dificultats amb la comunicació social, amb la interacció social i moltes vegades amb la imaginació social. Això és un espectre, ara, i hi ha nens que tenen més dificultats en una àrea que en una altra”
L’autisme ha passat a ser un espectre. “Són dificultats amb la comunicació social, amb la interacció social i moltes vegades amb la imaginació social. Això és un espectre, ara, i hi ha nens que tenen més dificultats en una àrea que en una altra. Interacció, comunicació… i després poden tenir comorbiditats secundàries.” La doctora recorda que el trastorn autista “no té un tractament com a tal” i que pot tenir “un component genètic”. És “un trastorn del neurodesenvolupament”. Del desenvolupament del cervell. I “hi ha graus dins de l’espectre”. I dins d’aquesta paleta de colors, per dir-ho en termes de pintura, cal moure’s.
Magallón té clar que si l’autisme no ha desaparegut no és una simple casualitat. “Té una funció en la societat.” Perquè, encara que no ens ho sembli en un món en què només sembla correcte allò que segueix el dictat unidireccional, els patrons, sempre “hem necessitat gent que pensés d’una forma diferent. Com a societat necessitem gent que pensi ‘out of the box’”, exposa aquesta psiquiatra especialitzada en infants i joves que deixa anar, amb fermesa, un: “S’ha de respectar tothom.”
ELS INICIS
Però després d’algunes primeres declaracions d’intencions, d’algunes definicions a raig seriós deixades anar per Laura Magallón, potser cal fer una aturada en el camí del relat i fer uns quants passos enrere. Escaldenca amb passaport de moment espanyol, aquesta jove però ja experimentada psiquiatra ha tornat ‘a casa’ tot just fa mig any. O una mica més. Des del setembre passat. Diu que la directora general del SAAS, Meritxell Cosan, hi va tenir força a veure. I que li està fent costat en un periple que no està resultant gens fàcil. Ja hi tornarem. L’efecte paperassa mereix un petit capítol a part. Una postdata.
Va néixer a Barcelona perquè la seva mare va decidir parir-la allà. Però els pares ja vivien a Andorra. I té antecedents encara una mica més enllà. Dels dos mesos als disset anys va fer vida d’infant i adolescent al Principat. Sagrada Família, Sant Ermengol. Estudiaria medicina a Pamplona perquè el seu pare és d’origen navarrès. Psiquiatria era una opció. Com oncologia o pediatria. Però fent el MIR a l’àrea metropolitana de Barcelona -sí, al centre Benito Menni de Sant Boi, amb les Germanes Hospitalàries, els que es fan càrrec del centre que es construeix a la Seu per obra i gràcia del bisbat- va tenir clar que tot allò era “molt interessant”.
“L’hospitalització i l’hospital de dia és molt similar a Irlanda. El nivell és bo, molt bo, aquí. El que canvia són les consultes externes. Allí els equips són multidisciplinaris”
Les pràctiques de psicoinfantil la van fer decidir. “Mai vaig pensar en tractar amb adults.” Li agraden les criatures. Té dos fills encara menuts. A la Benito Menni “em va agradar l’especialitat per unitat d’ingrés adolescent”. Cul inquiet i convençuda que calia recórrer món, l’últim any del MIR el va fer a Londres i després acabaria a Dublín perquè hi estava molt ben definida i estructurada la subespecialitat infantil. Ja sabia casat amb la seva parella de sempre i va opositar a la capital irlandesa per una plaça fixa. “A part del temps, tots feliços”, indica del seu pas per Dublín. “Però sempre pensàvem tornar a Andorra.”
I quan es va obrir el procés, el concurs per cobrir una plaça a l’àrea de salut mental infantojuvenil tot “va quadrar”. Menys la paperassa, ai la paperassa! I l’Andorra que s’ha trobat. “No venia tant de temps com per adonar-me dels canvis”, reconeix Magallón. “Hi ha coses molt positives: les infraestructures, els serveis, les oportunitats laborals, les oportunitats educatives…” El sistema sanitari, i més encara en la subespecialitat que coneix, a Andorra “és diferent tant d’Anglaterra com d’Irlanda”, encara que “l’hospitalització i l’hospital de dia és molt similar. El nivell és bo, molt bo, aquí. El que canvia són les consultes externes”. A Irlanda tot era molt més multidisciplinari. Diversos especialistes treballant en equip per tractar un pacient. Al sistema sanitari andorrà tot plegat està molt més individualitzar. Que sí, que hi ha segones consultes, traspàs d’informació… Però un pacient no s’atén entre dos o tres professionals alhora. Molts dels nens que a Andorra es veuen a salut mental, a Irlanda s’atenien en fase de primària. I on estava Magallón era com una mena de “segon nivell”. I neuròlegs, psicòlegs, terapeutes del llenguatge, psiquiatres… tots treballaven fent pinya.
DE LA COVID AL ‘MASKING’
La doctora assegura que “el que he vist tan aquí com allà és molt similar” en el comportament dels infants, dels joves. Parla especialment de l’impacte de la pandèmia. Hi ha hagut “un increment dels casos d’ansietat, de depressió, d’absentisme escolar”. Deixa clar que “el volum de pacients és molt elevat, hi ha molta pressió assistencial” i explica que hi ha massa infants i joves que després d’un temps de reclusió obligada per la Covid “no es van adaptar al retorn” a la teòrica normalitat. “L’autisme són dificultats en l’àmbit social.” Per tant, la clausura, el confinament, “els va anar molt bé”.
Quan es va haver de sortir del niu és quan van aparèixer, quan estan apareixent les dificultats. “Haver de tornar a la vida normal”, en definitiva, explica la psiquiatra. “Els canvis són molt difícils”, per aquests infants i joves. I s’ha acabat veient, o s’acabarà veient, que “molts d’aquests casos eren nens autistes sense diagnosticar”. Però l’autisme, cal insistir, és un espectre, una gama de graus, i no tots els graus o tots els colors de l’espectre han de ser una llosa. “La clau és l’impacte en la funcionalitat.”
“Les nenes aprenen a emmascarar els símptomes; ho veiem menys en els nens. Les nenes -insisteix Magallón- aprenen més discursos socials, més normes socials, usen més llenguatge no verbal. Estan emmascarant per intentar-se adaptar a la societat i això crea angoixa”
“Pots tenir un TOC lleu, però si per a tu no és un problema, no cal que consultis”, exposa la psiquiatra intentant enderrocar mites. “Els nens o adolescents que vénen aquí -a la consulta, al Ròdol, s’entén- és perquè tenen un problema. Perquè tenen unes dificultats. Perquè la dificultat social els crea un problema.” I és aquí quan cal intervenir. Però sempre amb un “tractament simptomàtic i sempre que tingui un impacte”. I aquest impacte no sempre hi és o, sobretot en les noies, no sempre es veu. És aquí quan Magallón està més vigilant que mai. Més a l’aguait.
“L’autisme femení pot ser molt difícil de diagnosticar. Per a mi és el major repte terapèutic, ara mateix.” Parla en relació amb la psiquiatria infantojuvenil. “Les nenes aprenen a emmascarar els símptomes; ho veiem menys en els nens”, explica la psiquiatra que, justament, acaba d’acreditar-se per una institució britànica com a referent per passar unes avaluacions especials, molt més completes, més afinades, per mirar de detectar trastorns del neurodesenvolupament. “Les nenes -insisteix Magallón- aprenen més discursos socials, més normes socials, usen més llenguatge no verbal. Estan emmascarant per intentar-se adaptar a la societat i això crea angoixa”. I facilita, encara que no pas necessàriament, l’aparició d’altres trastorns com l’anorèxia.
Com els trastorns alimentaris que també interessen moltíssim aquesta facultativa que ressalta la teràpia familiar, comunitària. És una de les qüestions que comença a enyorar de la seva estada de deu anys a Irlanda. La situació, els recursos, l’entorn que possibilita el sistema irlandès difícilment es podrà importar a Andorra. En el cas de l’anorèxia, per exemple, “aquí ingressem les nens; allà hi ha una teràpia familiar que es feia de forma comunitària sota el nostre control”. La menor afectada pel trastorn fa vida a casa amb un dels progenitors cobrant una prestació en lloc d’acudir al treball per fer-se’n càrrec.
“A mi m’agradava molt perquè empodera la família.” És clar que no qualsevol família serveix. Ni qualsevol pacient. Però no pas tot és tan complexe o dolent a Andorra. La petitesa del territori fa que molts casos “aquí es detectin abans”. I la detecció precoç sempre és un gran què. “A diferència d’una ciutat gran com Dublín, aquí ens coneixem tots”. Ara, com que ens coneixem tots, l’estigma també va a una velocitat de vertigen. “És un clar desavantatge.”
MÉS CASOS?
Magallón refuta que ara hi hagi més casos que no hi havia antany. “Casos com a tal sempre n’hi ha hagut i no han estat detectats. Ara som més bons detectant perquè hi ha més coneixement i més sensibilització. La gent és molt conscient, tenim una població psicoeducada”, exposa la psiquiatra en una interessant xerrada. I els “criteris diagnòstics han canviat perquè abans es deixaven casos, gent quedava oblidada”. Laura Magallón explica que hi ha classificacions de les malalties més obertes, més flexibles, i d’altres que no ho són tant. Aquestes darreres, per exemple, “es deixen l’autisme femení”.
La doctora explica que no en pocs casos “estava convençuda” que una noia patia o convivia amb un trastorn de l’espectre autista “però no complia els criteris diagnòstics”. I aquí és arriba l’acreditació que ha assolit recentment i que fa incrementar de manera molt important la capacitat diagnòstica de l’hospital Nostra Senyora de Meritxell. Magallón ha obtingut recentment l’acreditació de la National Autistic Society del Regne Unit per utilitzar la ‘Diagnostic Interview for Social and Communication Disorders’. Es tracta d’una eina diagnòstica de referència internacional per a l’avaluació del trastorn de l’espectre autista i altres trastorns del neurodesenvolupament. “S’usa en els casos complexes, quan hi ha dubtes”, exposa la psiquiatra, que explica que ja l’ha posada en pràctica perquè part de la feina per acreditar-se era treballar amb l’eina.
Magallón deixa clar que la primera tècnica diagnòstica ha de ser la clínica. I en cas de no haver-n’hi prou entren en joc altres factors i eines. Com la que té al seu abast la psiquiatra del SAAS. És la persona 4.014 en el món en ostentar dita acreditació. Ara tot just l’equip està valorant com el fet que una professional de l’equip tingui l’eina diagnòstica es pot emprar perquè redundi en benefici de tot el grup i dels seus pacients. “A Irlanda hi ha molta més flexibilitat, hi ha molts més recursos”. Però a Andorra es fa, s’està fent molt bona feina. Hi ha molt bon equip i cada dia més eines a l’abast. La doctora Magallón n’és un clar exemple. Guardiana de l’autisme, vigia d’aquells trastorns que s’emmascaren.
POSTDATA: DE LA SATISFACCIÓ DEL RETORN A… LA PAPERASSA!
“Jo estava contenta d’haver tornat. La meva idea és quedar-me. Andorra és un país segur, tranquil, hi ha una bona educació… No vinc per un tema professional. Vinc per un tema personal.” Volia tornar a casa, al costat dels pares. “Però no ha estat fàcil.” Set mesos després d’aterrar a Andorra, que, de fet, com a mínim és el país de la seva infància i adolescència, encara no pot gaudir de la seva família en plenitud. Coses de les noves exigències de reagrupament, per exemple, que fan que el país perdi o pugui perdre atractiu per als professionals que com Laura Magallón necessiten arguments per moure’s d’una banda a l’altra.
“Jo sóc metge i segurament me’n sortiré. Però vindrà un altre professional que segurament el país necessita i segurament no ho aconseguirà”
“La direcció del SAAS m’ha ajudat molt”, però més enllà del SAAS i el Col·legi de Metges… maldecaps i paperassa. Paperassa i maldecaps. “El que m’ha xocat més de tornar és tots els problemes burocràtics externs al SAAS i al COMA amb què m’he trobat.” I ho desgrana una mica. D’entrada, es va haver de buscar la vida amb el B2 de català. No tenia el títol tal qual i no hi havia cursos oberts. Pot entendre que s’exigeixi un idioma. Però anant en compte. “L’anglès, a Irlanda, me’l van demanar d’una manera pràctica.” Mai li van exigir cap títol, cap nivell concret. A partir de converses, de parlar… van saber si se’n sortia o no.
“Hi ha el tema del català, el tema de l’habitatge… i el nivell de vida. Que no soni malament, que no vull que s’entengui el que no és. Però a Dublín el sou és el doble que aquí i el nivell de vida no diré que és el mateix… però sí molt similar. Per tant, el sou és poc atractiu.” I els problemes pel reagrupament. “El meu marit encara ara va i ve”, es lamenta. “Jo sóc metge i segurament me’n sortiré. Però vindrà un altre professional que segurament el país necessita i segurament no ho aconseguirà.” Vigilant de l’autisme, ‘víctima’ de la paperassa.