Fa més de vint anys que es desplaça en cadira de rodes i, fins ara, havia resolt la seva mobilitat amb vehicle propi. Però una avaria, fa aproximadament dos anys, la va obligar a buscar alternatives. Va ser aleshores quan va topar per primera vegada amb un buit que, avui, continua intacte: cap de les companyies que operen la línia regular entre Andorra i Barcelona garanteix un servei adaptat.
La situació s’ha repetit recentment. El resultat: cap solució efectiva. En un cas, la negativa va ser directa; en l’altre, l’única opció passava per contractar un vehicle privat adaptat, amb un cost molt superior al d’un bitllet convencional. “No és una alternativa real”, assegura, perquè implica assumir una despesa que pot triplicar — o més — el preu habitual.
Ni tan sols aquesta alternativa més cara — el transport privat adaptat — estava garantida. Aquest fet agreuja encara més la situació. No només no existeix una opció accessible dins del transport públic regular, sinó que tampoc hi ha garanties reals quan es recorre a serveis alternatius. “No pot ser que l’única solució sigui pagar més i, a sobre, ni així tinguis assegurat el servei”, denuncia.
Cap de les companyies que operen la línia regular entre Andorra i Barcelona garanteix un servei adaptat.
El cas evidencia una contradicció estructural. Mentre es promou la mobilitat sostenible i l’ús del transport públic, una part de la població queda fora del sistema. I no es tracta només d’una qüestió tècnica, sinó també de drets i d’igualtat d’oportunitats. Mentre la majoria d’usuaris poden optar pel transport col·lectiu a preus assequibles, les persones amb mobilitat reduïda es veuen abocades a solucions incertes, més cares o inexistents. “Ens diuen que utilitzem el transport públic, però després no està pensat per a tothom”, resumeix.
Des de les companyies, les respostes evidencien les limitacions actuals. Andbus admet disposar d’alguns vehicles adaptats, però explica que aquests no operen habitualment en rutes internacionals com la de Barcelona, atesa la complexitat logística que implica adaptar autobusos de gran capacitat: instal·lació de plataformes elevadores, pèrdua de seients i condicionants tècnics. Tot i això, asseguren que poden oferir solucions puntuals “dins de la seva capacitat”, sovint vinculades a serveis alternatius més costosos.
Per la seva banda, Directbus reconeix que actualment no disposa de cap vehicle adaptat en aquesta línia i que, tot i que es podria estudiar el cas si hi ha demanda, no existeix cap alternativa immediata. L’empresa apunta també al cost econòmic i a la manca d’obligacions normatives estrictes com a factors que han frenat aquesta adaptació, tot i admetre que es tracta d’un àmbit pendent de desenvolupament.
Davant la reiteració del problema, Borges ha decidit reclamar, com a mínim, una alternativa accessible sota reserva prèvia i en condicions equiparables a la resta d’usuaris, i no un sistema que depengui de la disponibilitat puntual o de la capacitat econòmica de cadascú.
Mentrestant, la realitat no canvia. Per a moltes persones amb mobilitat reduïda, el trajecte fins a Barcelona —una de les connexions més habituals del país— segueix sent, encara avui, un viatge que no és per a tothom.