Aquestes autoritzacions es donen quan ningú reclama el cadàver -que es diposita durant un temps en les cambres frigorífiques del tanatori nacional- o, almenys, ningú no es vol fer càrrec del cost que tenen els darrers tràmits fúnebres. I això que en memòria d’Alexandrina Maciel de Sousa es va celebrar, una setmana més o menys després de la troballa del seu cos inert, difunt, una missa funeral en el que deuria ser la seva localitat natal, al municipi portuguès de Barcelos. Però Maciel encara havia de passar per un últim drama dins del drama.
Si ningú respira després de la publicació de l’autorització ministerial perquè el cadàver sigui incinerat, es procedirà a la incineració. I en el futur Déu dirà. Per sort o per desgràcia, i malgrat que no són gaires, de tant en tant es donen casos d’aquesta naturalesa. Ciutadans que moren sols i, en alguns casos, a tocar de la indigència. I que mai ningú no reclama ni en vol saber res. Alexandrina, això és cert, aparentment tenia parella. Ja s’ha apuntat. Fins i tot en les primeres hores després de la localització del cadàver es va estar indagant si l’home havia tingut algun tipus de participació en la mort de la dona. Ni que fos per negació de l’auxili necessari.
Finalment es va deixar córrer la qüestió i es va determinar una mort per causes naturals derivades dels trastorns i patologies que la finada presentava i que estaven associades, almenys en part, a una vida no sempre el millor possible. No sempre gaire bona i encara menys ordenada. Si ningú no ho posa remei abans, el darrer viatge serà en solitari cap a la incineració. I una urna que, posteriorment, segurament caurà en l’oblit.