“Treballem més que mai però vivim pitjor”

La protesta convocada pel Sindicat d’Habitatge ha avançat pels carrers del centre d’Andorra la Vella amb desenes de pancartes, tambors i consignes contra l’especulació immobiliària i la llei de descongelació dels lloguers. Però més enllà del soroll i les proclames, el que predominava eren històries personals marcades per la incertesa. “Fa deu anys que visc a Andorra i sincerament mai havia vist tanta gent mobilitzada per una qüestió tan bàsica com poder tenir un sostre”, explica Laura, veïna d’Escaldes, mentre observa la riuada de manifestants que, com ella, avançaven pel carrer Bonaventura Armengol. “La situació s’ha descontrolat completament. Conec famílies que han hagut de marxar del país i joves que ni tan sols es plantegen emancipar-se. Al final, això no és només un problema dels qui cobren menys, és un problema de país”.

Una mica més enrere a la marxa, el Jordi, resident a Andorra la Vella, resumeix en primera persona una situació cada cop més habitual. “Treballo a jornada completa, tinc una feina estable i, tot i així, no puc aspirar a viure sol”, lamenta. “Em demanen més de 1.500 euros per un pis petit i antic. És surrealista. Arriba un punt que et preguntes per què treballes si la meitat o més del sou se’n va només en l’habitatge. Això no és qualitat de vida ni és futur per a ningú”.

La sensació d’expulsió és una de les idees que més es repeteix durant tota la mobilització. La Marta, de Sant Julià, sosté un cartell amb el lema “No volem marxar” mentre explica que viu cada renovació del contracte de lloguer “amb angoixa”. “La majoria dels que som aquí hem nascut o hem fet vida al país i tenim la sensació que ens estan expulsant a poc a poc”, assegura. “Vius pendent de si et pujaran el lloguer o si directament hauràs de marxar perquè no el podràs assumir”.

UNA CRISI TRANSVERSAL

La problemàtica tampoc distingeix entre perfils familiars. De fet, grans i petits han volgut participar conjuntament a la protesta. David, d’Encamp, ha acudit a la manifestació amb la seva parella i els seus dos fills. Fa poc el propietari del pis on viuen els va advertir que el preu augmentarà quan finalitzi el contracte actual. “El problema és que no hi ha alternatives reals”, denuncia. “Busques pisos i tot està fora de preu. Vivim amb una incertesa constant i això acaba afectant la salut mental i la convivència familiar. No és normal viure així”.

Enmig de la multitud, la Clàudia, de la Massana, considera que el problema ha deixat de ser exclusiu de les rendes més baixes. “Hi ha gent que encara pensa que això només afecta les persones amb sous baixos, però és totalment fals. També està colpejant molt fort la classe mitjana”, afirma. “Entre el lloguer, la compra i les despeses bàsiques, cada vegada és més difícil arribar a final de mes. La sensació és que treballem més que mai però vivim pitjor”.

Precisament aquesta frase resumeix bona part del malestar que s’ha respirat durant tota la marxa. Molts participants consideren que Andorra s’està convertint en un país inaccessible per a la mateixa gent que el sosté laboralment. I creuen que l’Executiu ha de tenir consciència d’això. “El país no pot continuar pensant només en atraure milionaris i inversors mentre la gent treballadora no pot ni pagar un pis”, critica Eric, també d’Encamp. “Nosaltres també tenim dret a viure dignament aquí. Si els salaris no pugen i els lloguers continuen disparats, Andorra acabarà sent un lloc només per a gent amb molts diners. I això és molt trist”.

La manifestació ha acabat davant de l’edifici de Govern, entre aplaudiments, una rendició amb tothom assegut, i nous crits reclamant una regulació efectiva del mercat immobiliari. Però més enllà de l’impacte visual de la protesta, el que ha quedat clar és el sentiment compartit de molts manifestants: la por que el país on han crescut acabi deixant de ser un lloc on poder viure.