Quan l’Axel i la seva parella van trobar un pis a Santa Coloma l’abril del 2023, la segona habitació era un despatx. Tres anys després s’ha convertit en la seva habitació. Ell té 28 anys i des del maig ja no manté cap relació sentimental amb la persona amb qui continua compartint casa.
Havien començat a sortir amb 18 anys. Als 25, després de set anys junts i tots dos amb feina, van considerar que havia arribat el moment d’anar a viure plegats. Feia temps que s’ho plantejaven, però trobar un pis que poguessin assumir tampoc era fàcil. Finalment, en van trobar un que, malgrat ser car, podien pagar entre els dos “sense anar ofegats”.
El primer any de convivència va anar bé, apunta l'Axel a l'Altaveu. Després van començar a aparèixer diferències i, sobretot durant el tercer, la relació es va anar deteriorant fins que aquest maig van decidir deixar-ho. Ho van fer de manera prou cordial perquè cap dels dos sentís la necessitat de marxar immediatament.
“En un món ideal cadascú hauria marxat a un altre pis i ja està, però amb el context actual, i tot i que tots dos anem buscant cada setmana, és missió impossible”, explica. Tots dos tenen els pares al país i, per tant, disposen d’un lloc on tornar si la situació es fes insostenible. Però després de tres anys emancipats cap dels dos vol fer aquest pas enrere. “Ens ha agradat poder viure ‘sols’ i fer la nostra vida i, tot i que ja no estem junts, no volem renunciar a aquesta independència”.
“En un món ideal cadascú hauria marxat a un altre pis i ja està, però amb el context actual, i tot i que tots dos anem buscant cada setmana, és missió impossible”, relata l'Axel
Així, el pis que van llogar per començar una vida en parella funciona ara pràcticament com un pis compartit. Dormen en habitacions separades, treballen, fan cadascú la seva vida i s’organitzen per utilitzar els espais comuns.
No sempre és tan senzill. Les primeres setmanes van ser especialment estranyes i el menjador, amb l’únic sofà i la televisió de la casa, s’ha convertit en l’espai més difícil de repartir. “O hi volem estar els dos o no hi vol estar ningú”, explica amb certa ironia. La convivència, assegura, és correcta, però cap dels dos vol que es converteixi en una solució permanent.
SIS MESOS DE COMPANYS DE PIS DESPRÉS DE QUINZE ANYS DE RELACIÓ
La història de la Sònia és diferent. Té 38 anys i fins a finals d’agost havia passat sis mesos vivint amb el seu exmarit després de separar-se. Portaven junts des dels 23 anys, convivien des dels 27 i s’havien casat als 30. En total, quinze anys de relació i onze compartint casa. “Difícil”. És la primera paraula que utilitza quan se li pregunta com van ser aquells sis mesos. “No va ser gens fàcil deixar-ho i, a més, passar aquest procés convivint”, explica a aquest mitjà.
En el seu cas, la decisió de continuar sota el mateix sostre també passava perquè cap dels dos tenia una alternativa clara on anar. I la Sònia recorda especialment com ha canviat el mercat des que van començar a conviure. “Quan vam decidir anar a viure junts, el 2015, la situació de l’habitatge era una altra. Fins i tot recordo que jo hauria pogut marxar a viure sola”.
Durant aquests onze anys els preus han anat augmentant, però ells han tingut la sort de mantenir un lloguer que considera assumible per a dues nòmines i que, fent més esforços, també pot pagar una persona sola. Buscar ara un habitatge nou en les mateixes condicions, però, és una altra història.
La dificultat no era només econòmica. Després de més d’una dècada compartint la quotidianitat, havien de transformar de cop la manera de relacionar-se. “No és fàcil viure amb una persona que durant tants anys ha estat l’amor de la teva vida i que ara passi a ser el teu company de pis”, admet.
Van intentar facilitar-se les coses mentre buscaven una sortida. Hi va haver discussions i moments de tensió, tot i que la Sònia insisteix a deixar clar que mai van arribar a situacions greus. Eren, explica, conflictes quotidians que abans potser quedaven diluïts dins de la relació. “Hi ha problemes de convivència que, quan és la teva parella, l’estima i l’amor que li tens fan que els deixis passar, però quan ja no ho és, no.”
La situació va acabar a finals d’agost. El seu exmarit va trobar una alternativa i va marxar del pis. Ella desconeix si ara viu sol o comparteix habitatge. S’ha quedat a l’habitatge que havien compartit i, per primera vegada, n’assumeix sola les despeses. “M’hauré d’estrènyer més el cinturó”, reconeix, però el fet d’haver mantingut un lloguer per sota dels preus que troba actualment al mercat li permet quedar-s’hi.
EL FÒRUM ALERTA D’UNA REALITAT INVISIBILITZADA
Els casos de l’Axel i la Sònia no són una realitat desconeguda per al Fòrum de la Joventut. El seu director, Anthony Francome, explica que l’entitat ja va trobar situacions similars en un estudi fet al carrer l’any 2023. “Ens vam trobar amb uns quants casos de persones joves que havien anat a viure en parella, la relació no havia funcionat i es veien obligades a continuar vivint juntes.”
No hi ha dades que permetin saber quantes exparelles es troben actualment en aquesta situació. Precisament aquesta falta de registres fa que, segons Francome, sigui una realitat que sovint queda amagada quan es parla de les conseqüències de les dificultats d’accés a l’habitatge.
“Es pot barrejar amb un increment de la tensió, una possibilitat de violència i una situació de vulnerabilitat agreujada”, adverteix Francome
“És això o tornar a casa dels pares, si es pot”, resumeix. Una alternativa que existeix per a l’Axel, encara que no vulgui recórrer-hi, però que no necessàriament està a l’abast de tothom. Igualment, Francome també alerta que no totes les convivències després d’una ruptura es desenvolupen com les dues que expliquen l’Axel i la Sònia.
En altres situacions, però, la impossibilitat de marxar pot agreujar una relació ja conflictiva. “Es pot barrejar amb un increment de la tensió, una possibilitat de violència i una situació de vulnerabilitat agreujada”, adverteix.
El responsable del Fòrum insisteix que això no significa que totes les exparelles obligades a conviure es trobin en risc. Sí que considera, però, que la falta d’una alternativa residencial pot arribar a condicionar decisions personals. “Hi ha parelles que aguanten fins al límit perquè saben que, si trenquen, no tenen on anar", conclou.