Garcia, nascuda el 1976 a Andorra, és conservadora-restauradora i està al capdavant de RETOC Restauració, el taller que va crear el 2006. Aquest any en fa 25 des que exerceix l’ofici. Va estudiar Història de l’Art i va trobar en la conservació-restauració de béns culturals una disciplina que li permetia unir inquietuds molt diferents. “El perfil del restaurador és molt multidisciplinari. És científic, és artístic, és tècnic, és història”, resumeix.
La vocació la va acabar de descobrir a Itàlia. Després del primer any d’Història de l’Art, hi va marxar un mes per aprendre italià i fer un curs d’introducció a la restauració de pintura. “Allà vaig veure claríssimament que jo volia fer això”, recorda. Després va completar la formació específica en conservació i restauració i es va especialitzar en escultura. Amb el temps, però, la realitat andorrana l’ha portat a obrir molt més el ventall.
“El normal és que t’especialitzis en alguna cosa”, explica. Però Andorra és un país petit i el taller d’Ordino rep peces de tota mena: pintures, mobles, objectes, llibres, elements patrimonials o col·leccions que cal inventariar. “Jo visc a Andorra, tinc un taller a Andorra, a Andorra no hi ha més que dues restauradores, però la gent té de tot”, diu. Per això, des del principi, es va marcar un criteri: no deixar ningú sense resposta. “No voldria pas que em vingués algú a RETOC portant-me un objecte i jo li digués: ho sento, però jo això no ho faig. Perquè aleshores aquella persona d’Andorra es queda tirada”.
Això no vol dir assumir qualsevol encàrrec de qualsevol manera. Si és una peça de la seva especialitat, l’assumeix directament. Si no ho és, però se’n veu capaç, es forma, consulta i treballa amb criteri. I si no ho pot fer, activa una xarxa de col·legues especialistes. “Jo li faig de pont”, explica. El client porta la peça a Ordino i la recupera restaurada, encara que entremig hagi calgut enviar-la fora del país perquè hi intervingui una especialista.
UN OFICI LENT EN UN PAÍS AMB POCS PROFESSIONALS
Els inicis de RETOC van ser molt més modestos que el taller actual. Abans d’instal·lar-se al local d’Ordino, Garcia treballava al garatge de casa dels seus pares. “Però al garatge, amb la ratlla vermella del garatge”, precisa. Durant anys va compaginar la restauració amb una altra feina administrativa que li donava estabilitat. Fins que va veure que els encàrrecs arribaven, però que no tenia temps per assumir-los. “Tenia feines, però anava dient que no. I llavors va ser quan vaig dir: si no ho proves, Mireia, no ho sabràs mai”.
Ara, després de quatre anys treballant sola, es prepara per incorporar una estudiant en pràctiques Erasmus, una prova per veure si el taller pot funcionar amb dues persones de manera més estable. La necessitat hi és. “Tota l’estona que estic a l’ordinador, ningú està restaurant”, admet. I la restauració, al capdavall, és el que sosté el taller.
La manca de professionals és un dels grans problemes del sector. Garcia assegura que trobar restauradores amb experiència disposades a venir a Andorra és complicat, tant per la poca oferta com pel cost de vida. “Si ara poso un anunci dient que vull una restauradora, no vindrà ningú. Perquè no hi ha ningú”, afirma. Aquesta realitat encareix alguns projectes, sobretot quan cal portar especialistes de fora durant setmanes o mesos.
I, tanmateix, feina n’hi ha. Molta. “Feina n’hi ha moltíssima, i sempre n’hi haurà”, sosté. El patrimoni, tant públic com privat, necessita cures, seguiment i criteri tècnic. Però no sempre entra dins les prioritats. “A vegades és més una qüestió de prioritats”, diu. Arreglar un cotxe és urgent perquè et pots quedar tirat. Una pintura, en canvi, si fa anys que està igual i més o menys es manté estable, pot esperar. I sovint espera.
Garcia coneix bé aquesta realitat perquè treballa sovint per institucions: Govern, Consell General, comuns o museus. Ho fa, però, des de fora, com a professional autònoma. “Estic a dins però estic a fora”, resumeix. Això li permet veure les necessitats i també les mancances. Considera que farien falta més recursos econòmics i humans per avançar en la conservació del patrimoni nacional, tot i que també valora que les institucions comptin amb les empreses del país per tirar endavant projectes. “Feina n’hi ha que no te l’acabes”, insisteix.
Entre els projectes que més l’han marcada hi ha la Creu de Santa Anna, l’original de la qual es conserva al Centre d’Art d’Escaldes-Engordany. La peça que es veu a la plaça és una reproducció. Garcia va plantejar-ne la restauració amb làser com a projecte de final de carrera i, un cop acabats els estudis, Patrimoni li va encarregar que la fes realitat. “Era de les primeres feines que vaig fer i la recordo amb molta il·lusió”.
També destaca Sant Bartomeu, a Sant Julià de Lòria, la primera gran feina com a RETOC. Va assumir la restauració del retaule i del baldaquí de la capella, una intervenció complexa per l’estat de conservació de les peces i per les dificultats físiques del treball. Recorda el moment de tenir el baldaquí al davant, en molt mal estat, mirar-se amb el seu col·laborador i pensar: “On ens hem fotut? No sé ni per on començar”. Se’n van sortir. La feina va durar prop d’un any.
Una altra branca destacada ha estat l’inventari de col·leccions, com el de Casa Rossell, a Ordino. Aquest tipus de feina transforma objectes dispersos en peces catalogades, mesurades, fotografiades, netejades, descrites i localitzades dins d’una base de dades. “És molt laboriós perquè té molts passos, però m’encanta. No t’avorreixes”, explica. El resultat és que allò que abans estava repartit i sovint brut queda documentat i preservat.
Però si hi ha un projecte que sintetitza la seva vinculació amb el patrimoni andorrà és Ràdio Andorra. Primer hi va fer l’inventari dels objectes, màquines i aparells de l’edifici. Després va arribar un intent de restauració que es va haver d’aturar per la detecció d’amiant dins dels aparells. Garcia es va formar i va acabar participant en el procés de desamiantatge amb criteris de restauració, per evitar que una intervenció tècnica fes perdre valor patrimonial a unes màquines úniques.
El pas va ser imprescindible per poder restaurar posteriorment l’emissor SFR de 1939. La vinculació amb Ràdio Andorra ha durat anys, de manera intermitent, i li ha deixat una satisfacció especial: “Soc d’Andorra i tot aquest patrimoni és d’Andorra. Estàs posant el teu granet de sorra perquè les futures generacions puguin veure aquests béns culturals i tecnològics en bon estat”.
“A VEURE SI PUC SER L’ÚLTIMA A HAVER INTERVINGUT EN AQUESTES PINTURES”
L’última gran intervenció pública ha estat a la Casa de la Vall, dins el procés de restauració integral de l’edifici. Garcia s’ha ocupat de part del patrimoni artístic, especialment les pintures murals de la Sala dels Passos Perduts. Es considera una restauradora més dins una llarga cadena de professionals que han passat per l’edifici. “Les pintures murals han estat molt restaurades en molts moments diferents de la història. La meva és una més de les restauracions”, diu.
El seu objectiu, tanmateix, era que aquesta intervenció pugui ser gairebé definitiva. No perquè el temps deixi d’actuar, sinó perquè en condicions estables no calgui tornar-hi durant molts anys. “A veure si puc ser gairebé l’última a haver intervingut en aquestes pintures, que porten molta tela”, afirma. Les obres no estaven en perill imminent, però sí que presentaven problemes estètics importants que en dificultaven la lectura.
De cara als pròxims mesos, Garcia preveu continuar vinculada a Casa de la Vall en una nova fase relacionada amb elements de fusteria i patrimoni moble, com porticons, portes o l’escut. També iniciarà una col·laboració anual amb Museus per anar restaurant peces de les col·leccions, a partir d’un paquet d’hores que permeti avançar cada any en funció de les prioritats. És una fórmula que ella mateixa va proposar. “Conec la vostra realitat i jo us puc ajudar”, els va plantejar.
També ha treballat per privats, i aquí hi troba una satisfacció diferent. Recorda alguns quadres de Joaquim Mir, pintor que va passar per Andorra als anys trenta, i també Cal Gastó de Ransol, una casa restaurada amb criteris de conservació. Quan el client entén el valor del criteri patrimonial, diu, el treball flueix d’una altra manera. “Quan et trobes clients privats que tenen aquesta claredat a l’hora d’afrontar una restauració o una rehabilitació ben feta, és un gust”.
Després de 25 anys, Garcia continua parlant de la restauració com d’una feina que no s’acaba mai. No només perquè sempre hi ha peces pendents, sinó perquè cada objecte obliga a tornar a començar: mirar, estudiar, escoltar i decidir. A Andorra hi ha patrimoni públic, col·leccions privades, fons d’art, mobles, pintures, documents i objectes que necessiten atenció. Alguns esperen al magatzem. D’altres pengen d’una paret sense que ningú sàpiga ben bé què necessiten. “Feina n’hi ha que no te l’acabes”, insisteix. La qüestió és si el país està disposat a donar a aquest patrimoni el temps, els recursos i la prioritat que reclama.