Arajol era director d’Agricultura quan el 1979 es va recuperar una Fira que havia deixat de celebrar-se. Aquella primera edició encara tenia poc a veure amb la cita actual. “No hi havia premis ni res, només era una reunió de bestiar”, recorda. Amb els anys es van anar incorporant reconeixements i altres elements i, el 1982, va buscar Sergi Mas perquè posés imatge a la Fira.
A partir d’aquí es va establir una manera de treballar que es repetiria durant dècades. Arajol començava mesos abans a buscar fotografies, documents i idees. “Jo el mes de gener ja començo a preparar la Fira”, explica. Amb aquell material plantejava el tema i Mas hi posava el traç.
L’exposició permet veure precisament aquesta evolució. No només hi ha les obres acabades, sinó també esbossos, originals i objectes que ajuden a entendre un procés creatiu que començava molt abans que el cartell arribés als carrers. El recorregut incorpora també un audiovisual que recull una de les darreres converses entre Mas i Arajol i que permet escoltar-los explicar en primera persona aquella manera de treballar que van mantenir durant dècades.
Cada any canviaven el paisatge, els protagonistes i fins i tot la manera d’explicar aquella Andorra vinculada al camp i al bestiar. Mirats avui en conjunt, els cartells acaben funcionant gairebé com un arxiu gràfic del país. Hi ha la ramaderia, però també els pobles, les muntanyes, les eines, les formes de vestir i els oficis. Escenes que en alguns casos continuen sent recognoscibles i que en d’altres pertanyen ja a una manera de viure molt més difícil de trobar.
El ministre de Medi Ambient, Agricultura i Ramaderia, Guillem Casal, considera que aquesta és precisament una de les grans aportacions del treball de Mas. “No es podria explicar una part del sector primari d’Andorra i segurament tampoc la Fira Concurs sense l’obra del Sergi Mas”, ha assegurat.
En aquella feina hi convivien també dues mirades molt diferents. Arajol aportava el coneixement del camp, dels animals i de la Fira. Mas ho convertia en una escena. “Era un binomi”,defineix Casal, amb un veterinari d’una banda i un artista, pintor i escultor de l’altra. Una combinació que, segons el ministre, representava el lligam entre la cultura popular i l’agricultura i la ramaderia.
“No es podria explicar una part del sector primari d’Andorra i segurament tampoc la Fira Concurs sense l’obra del Sergi Mas”, afirma Casal
Aquesta mirada al món rural no es limitava als cartells. Paral·lelament, cada edició recuperava també un estri relacionat amb la cultura popular o els treballs de la terra. Enguany l’escollit és la falç o volant, tradicionalment vinculada a la sega, i que torna a posar el focus en eines i pràctiques que han format part de la vida al camp.
Entre tanta feina també hi havia una relació que havia anat molt més enllà dels cartells. Arajol explica que, quan Mas tenia una obra gairebé acabada, acostumaven a anar a casa seva per veure com havia quedat. Després, sovint, anaven a dinar plegats.
Recordar aquesta rutina té avui una altra càrrega. Sergi Mas va morir el passat 31 de març i Arajol no amaga l’impacte que va suposar perdre qui havia estat company i amic durant dècades. “Ha sigut un cop molt fort, molt fort”, admet.
El recorregut per l’exposició acaba precisament aquí. Mas havia començat el cartell de la Fira Concurs d’aquest 2026, dedicat a la vall d’Incles, però no va arribar a completar-lo. L’obra s’ha mantingut tal com va quedar i s’ha convertit en l’última peça d’una sèrie iniciada el 1982.
El fet d’estar inacabada permet, alhora, observar millor que en cap altre cartell aquella manera de treballar. Les primeres línies, el paisatge encara per desenvolupar i les diferents fases del dibuix deixen a la vista un procés que durant dècades només acabava veient-se quan l’obra ja estava enllestida.
La Fira Concurs tornarà dimarts vinent. Ho farà sense un nou cartell acabat de Sergi Mas per primera vegada en molts anys, però envoltada ara de totes les imatges que l’artista va anar deixant pel camí. Quatre dècades de bestiar, paisatges, oficis i vida rural que, vistes juntes, expliquen també una part de l’Andorra que hi havia darrere de cada Fira.