El projecte audiovisual s’ha estrenat aquest dissabte davant d’una seu vella del comú plena de gom a gom. Ple de gent i de rialles. Somriures de bat a bat, d'orella a orella. I també, records que s'han refrescat. No eren pas pocs el que havien viscut allò que es deia en el reportatge. Han estat diversos els oradors que sortien a la pantalla revivint les seves vivències que també estaven entre el públic. Que deixaven anar frases com aquell qui no vol la cosa. I, com deia l’entrevistador, el comunicador Alfred Llahí, els intervinents començaven mig tímids, però acabaven la conversa que se’ls havia de frenar. Coses de la confiança.
Els audiovisuals han servit per recordar, per exemple, que fa mig segle o més i tot, no hi havia problemes amb els lloguers perquè, com recordava Marc Forné, per exemple, no existien els pisos de lloguers. No hi havia edificis destinats a inquilins. Entre els intervinents, la majoria va començar a menar ramats, les vaques sobretot, amb set o vuit anys. I com deia Josep Garrallà, “anàvem a l’hora del sol”. Per això, quan apuntaven els primers rajos solars, les dones s’aixecaven a encendre el foc, a l’hivern, i a començar a preparar l’esmorzar perquè quan es desvetllessin els homes de la casa poguessin agafar forces per afrontar la jornada. Normalment al camp.
El projecte audiovisual antropològic s’ha estrenat aquest dissabte davant d’una seu vella del comú plena de gom a gom. Ple de gent i de rialles. Somriures de bat a bat, d’orella a orella
Als audiovisuals es recorda com es vivia a pagès, a alta muntanya. “Abans engegàvem les vaques, ara engeguem el tractor”, parlaven des d’Amadeu Gelabert a Josep Maria Camp passant per Gil Riba o Jaume Riba. En fi, massanencs de tots els racons de la parròquia. Tots de cal alguna cosa. La majoria amb bestiar a casa. Almenys, unes dècades enrere. Dècades en què, com recordava Jaume Riba, la meteo era el sentit comú. I, per tant, hom deia, per exemple, que “quan hi ha broma al port de Rat, el dallaire al prat”. És a dir, que hi havia un parell de dies d’anticicló que es podien emprar per dallar.
Dècades enllà, la força física era la principal maquinària. I el pollastre una menja excepcional de festa major. Només se’n menjava llavors o per dates senyalades. I també només en dates assenyalades s’estrenava roba. I les sabates es compraven grans. Perquè així duraven més temporades. Una temporada grans. Una altra temporada ajustades. I la tercera temporada, quan ja anaven petites, es tallaven les puntes i es mostraven els dits.
Per les festes, el ball del fanalet era obligat i als comerços, als pocs ‘colmados’ que hi havia al país, es comprava a granel i els botiguers permetien comprar en base a la llibreta. És a dir, no es pagava al comptat. Es fiava. I quan es venia la collita de tabac o es treia algun bestiar gros, llavors se saldava tot el deute de cop. I si algú tenia algun mal, tot sovint es recorria a l’oli d’escurçó o a greix de serp. Allò que avui en diuen els remeis de l’àvia.
En fi, en els audiovisuals s’ha recordat com els ous durs solien ser menjar habitual, o les rostes de pernil amb mel que ha rememorat Gelabert. I el bacallà amb samfaina. Les coses han canviat, i ara el bacallà va a preu d’or. Però fa mig segle o més era el peix dels pobres. I, a més, durava temps. Que per alguna cosa era salat. I el porc. Sempre el porc. I és que “la matança del porc era proteïna per tot l’any”. Coses d’abans. De la Massana i de molts altres racons. D’Andorra i dels indrets de muntanya.