“Quan em vaig veure allà, em vaig posar supercontent. Emocionat i satisfet de veure que al final ha sortit bé després de tant temps”, explica el corredor de Sant Julià. Però, lluny de l’eufòria descontrolada, Soldevila subratlla una idea que resumeix la seva filosofia esportiva: “La clau ha estat no obsessionar-se mai amb el resultat. Si ha arribat, ha estat conseqüència de seguir el procés. Com més t’obsessiones, mai arriba”.
Graduat en Ciències de l’Esport a Font-Romeu, el seu camí no ha estat fàcil. Després d’una lesió que el va apartar durant gairebé dues temporades, l’andorrà ha viscut una lenta però constant reconstrucció personal i esportiva. “Em sento molt orgullós que, després de la lesió i de dos o tres anys bastant complicats, no abandonar i ser capaç de seguir a nivell mental. Aquest any ja no és una casualitat”. Els resultats ho confirmen: quart als Europeus i ara campió mundial: “Veig que en Vertical puc ser una bala molt important”. Tot i això, Soldevila no vol encasellar-se. Té una mirada més àmplia del futur: “No em voldria centrar només en la Vertical. El meu somni seria fer un podi al pròxim Mundial de Gran Canària, però també vull tirar cap a UTMB o l’Andorra Trail. Vull ser més polivalent, més complet”.
El campió recorda que la cursa a Bulgària tampoc va ser un camí planer. “No m’ho van posar fàcil. Coneixia una mica els rivals, però el japonès em va sorprendre. Corria sense pals i em va passar als 900 metres positius. Llavors vaig tirar de ràbia, de força mental, perquè m’havia costat la vida arribar fins allà. Al final ell es va quedar cinc metres enrere”. Més enllà de la força física, Soldevila reivindica l’equilibri mental com a clau del rendiment. “He tingut èpoques en què només m’he centrat a entrenar i no rendia tant. Ara, en un centre d’entrenaments i rehabilitació, estic més equilibrat, amb horaris i gent al voltant. Potser entreno menys, però rendeixo més”.
Amb humilitat i compromís, el corredor també parla del que representa aquest èxit per al país: “Estic molt content perquè he intentat, amb el que puc aportar, posar el nom d’Andorra al més alt i arreu del món”. Però reflexiona amb un missatge clar sobre el futur de l’esport de muntanya al Principat: “Quan érem joves érem molts a la FAM, però el sacrifici i les hores que s’hi han de posar no compensen econòmicament. Hauríem de fer alguna cosa, perquè no tenim res a envejar als altres països a nivell de muntanyes”.