El carnaval d’Encamp posseeix el pes identitari més fort del país, especialment des que el Ball de l’Ossa va ser reconegut per la UNESCO. L'origen de les seves farses es remunta a principis del segle XX, tot i que van patir una crisi per les migracions laborals cap a França. Va ser Rossend Marsol, ‘Sícoris’, qui les va modernitzar als anys cinquanta, dotant-les de l'estructura teatral que coneixem avui.
A la representació de l’Ossa, Sergi Pinto, membre de la Comissió de Festes, explica que des del reconeixement internacional la pressió ha crescut, però la clau és el relleu generacional: “Estic convençut que no s’acabarà, el jovent ja ens demana per fer actuacions”.
Amb el Judici dels Contrabandistes, es recupera la memòria d'una activitat que era una forma de subsistència acceptada socialment. Per a l’historiador Robert Lizarte, la clau de la seva vigència és la capacitat de renovar-se: “Les arrels són les mateixes i ben fondes, però el fullatge cada any és nou”. Aquesta sàtira permet criticar l'actualitat política amb una llibertat que no es troba la resta de l'any.
Pel que fa a Canillo, la figura de l’Arlequí defineix l'essència de la celebració. Durant el segle XX, aquest personatge exercia un control social real durant el carnaval: prohibia treballar i multava qui entrava als bars a jugar a cartes. Vestits amb roba blanca decorada amb retalls de colors i picarols (les coscolles), els arlequins recorrien les cases en patrulles, arribant fins i tot a robar les olles de brou de les cuines.
Tot i que l'activitat comercial i turística va fer perillar la tradició als anys seixanta, el jovent la va recuperar als noranta per respecte al llegat dels padrins. Lizarte subratlla que l'arlequí és un element diferenciador que genera orgull parroquial: “És un sentiment de pertanyença, és el que els fa especials”. Avui dia, entrar a les cases més tradicionals per berenar segueix sent un acte de connexió generacional que evita que la festa es converteixi en una simple desfilada genèrica.
Ordino és un exemple de com la cultura popular pot ressorgir. El seu Judici dels Contrabandistes, recuperat el 2017, presenta una versió on els detinguts són “turistes d'Occitània” perduts pel Serrat i que són jutjats pels Carabiners o els ‘FEO’ (Forces Especials d’Ordino). Lai Montoliu, que participa en la representació des de la seva recuperació, creu fermament en la necessitat d'aquest lloc de trobada: “Si aquestes tradicions no es fan és perdre la essència de cada parròquia, i aquestes fan que cadascuna tingui una identitat pròpia”.
Roig recorda que, malgrat el gran canvi amb el pas del sector primari al terciari, quan les famílies van deixar de tenir temps altruista per a la festa, la clau va ser l'adaptació: “Es conserven aquelles tradicions que saben evolucionar i adaptar-se als temps actuals”. Montoliu remarca que el relleu és la base del futur: “El més ‘xulo’ és que la canalla cada cop en tenen més ganes”.
En definitiva, la pervivència del carnaval respon a la necessitat de mantenir uns espais de trobada en una comunitat cada cop més esbiaixada. La implicació del jovent demostra que la cultura popular continua sent un organisme viu, però aquest relleu generacional que mencionen Pinto o Montoliu no sembla ser suficient si no s’acompanya d’un suport institucional sòlid. Cal entendre que, quan es perd una tradició, no només desapareix una farsa o un ball, sinó la memòria col·lectiva que l’acompanya: “Val més matar un home que perdre una tradició”, com va dir en Lizarte.