Actriu i divulgadora, Jiménez parla des de la seva pròpia experiència i de com ha aconseguit construir una relació més sana amb el cos i l’autoestima. La seva història està travessada per anys de bullying, una relació trencada amb el seu cos des de la infància i un trastorn de la conducta alimentària que va marcar gran part de la seva vida. “Des de molt petita recordo les mirades i el pensament de sentir-me diferent per com era el meu cos”, explica. Amb el temps, aquesta sensació es va convertir en una manera de mirar-se: amb duresa, exigència i rebuig.
“Des de molt petita recordo les mirades i el pensament de sentir-me diferent per com era el meu cos”
També va patir bullying i durant molt de temps va pensar que no era suficient per pertànyer al grup: “Et valores igual de negativament com et veuen els altres”, diu. Així es construeix una autoestima fràgil, travessada també per un trastorn de la conducta alimentària que descriu sense matisos: “Compensar tot el que menjava, calcular calories, entrenar fins a marejar-me o desmaiar-me… viure amb un TCA és sobreviure. És un absolut infern”.
Durant molt de temps va creure que aquella realitat l’acompanyaria sempre. “Deien que no tenia cura, i al final t’ho creus”. Però als 24 anys, apareix una esquerda en aquest relat: “em vaig dir a mi mateixa: ‘hi ha d’haver una altra vida per mi’, perquè era insuportable continuar així”. Aquest pensament marca l’inici d’un procés terapèutic i personal que transforma, lentament, la manera com es relaciona amb ella mateixa.
D’aquest camí neix també ‘@Croquetamente’, un espai que inicialment funcionava com “un diari personal a les xarxes socials”. Jiménez hi compartia la seva experiència amb el TCA i la baixa autoestima, sense imaginar que acabaria connectant amb milers de persones. El que comença com una necessitat d’expressió es converteix en una comunitat en creixement constant: un espai segur, lliure de judicis, on moltes persones troben paraules per explicar allò que també han viscut. “Tenia ganes d’ajudar i deixar d’amagar-me”, resumeix.
Una de les claus del seu discurs és posar en dubte les creences que sostenen el malestar corporal. Idees sovint assumides com a veritats: que el cos es pot controlar com una fórmula matemàtica, que la primesa és sinònim de salut o que l’aspecte físic determina el valor d’una persona. “Ens han fet entendre l’autoestima de manera molt superficial”, apunta. En aquest sentit, defensa que reduir-la a una qüestió estètica és limitar-la profundament i proposa un punt de partida més accessible: el respecte i la tendresa, sobretot cap a una mateixa. “Exigir estimar-nos pot ser massa. En canvi, començar pel respecte a una mateixa és molt més possible en el dia a dia”.
També denuncia una realitat sovint invisibilitzada: “El tallatge a les botigues, la mida dels seients o la discriminació laboral… Les dades parlen soles. La gordofòbia està molt present en la nostra societat”. Per això, un altre element clau per combatre aquesta discriminació és el llenguatge intern. “Com ens parlem té un impacte en com pensem i sentim”, afirma, i pot marcar directament la manera com ens percebem.
“Com ens parlem té un impacte en com pensem i sentim”
Entre les eines per començar a construir una relació més sana, en destaca algunes de bàsiques, però transformadores: “ser conscient de com ens parlem, canviar aquest discurs ‘machacón’, envoltar-nos de persones que ens nodreixin o connectar dia a dia amb el nostre cos tal com és”.
La xerrada també abordarà la relació entre cos i intimitat, un àmbit sovint condicionat per les inseguretats. “Si no tenim una bona relació amb el nostre cos, costa molt vincular-nos en la intimitat, amb seguretat i calma”, explica. I afegeix: “el plaer també és quelcom del que ens privem quan tenim una mala relació amb el nostre cos”.
Amb tot, el missatge que vol fer arribar és directe i esperançador: “hi ha una sortida. Sempre n’hi ha”. I potser aquesta sortida comença, precisament, amb un gest radicalment senzill: “tractar-nos amb una mica més de tendresa”.