L'acte ha comptat amb una notable representació institucional. La ministra de Cultura, Mònica Bonell, ha obert la sessió acompanyada de la cap d’àrea de Museus, Rut Casabella, i l’ambaixadora d’Andorra a Portugal, Olga Gelabert. Bonell ha volgut destacar que els museus andorrans es troben en un procés de transformació: “Són espais vius, oberts i compromesos amb la recerca”, ha afirmat, tot recordant que el nou Pla de Museus del país busca precisament situar els equipaments nacionals en el diàleg global que Raposo encapçala.
Per la seva banda, el cònsol general de Portugal, Duarte Pinto da Rocha, ha subratllat la complicitat cultural entre ambdós països, posant en valor l’autenticitat del patrimoni i la candidatura transnacional a la UNESCO que Andorra comparteix amb França i Espanya.
Raposo ha iniciat el seu discurs viatjant als orígens. Des de simples magatzems de “curiositats” per a col·leccionistes privats, els museus moderns – com els coneixem avui en dia – van néixer amb la Revolució Francesa com a veritables escoles de ciutadania. Segons l'expert, tot i que actualment hi ha gairebé 100.000 museus al món (70.000 d'ells a Europa), cal anar amb compte: no tot el que s'autodenomina “museu” ho és realment.
“De 1.294 espais que es deien museus a Portugal, només 137 complien realment els criteris de l'administració”, ha apuntat, reivindicant la definició de l'ICOM de 2022 que exigeix recerca, conservació i, sobretot, absència d'ànim de lucre.
L'èxit d'una institució no es mesura pel volum de gent que creua la porta, sinó pel nombre de visitants que en surten havent après.
Posant l'exemple d’un estudi de cas que es va dur a terme a Londres sobre la gratuïtat: cada lliura no cobrada en entrada generava 3,5 lliures en l'economia local a través de pernoctacions i consum. L’arqueòleg ha demostrat que, tot i no ser rendibles a curt termini, els museus tenen una “dignitat” que l'Estat ha de protegir com a inversió social i motor de desenvolupament indirecte.
Com a arqueòleg, Raposo no ha defugit la paradoxa de la seva pròpia professió: “L'arqueologia prefereix que l'objecte es quedi al seu lloc, intacte. El museu, en canvi, és un lloc de descontextualització”. Citant al contrarevolucionari Quatremère de Quincy, ha recordat que, en moure un objecte, sovint se'n perd l'essència de l’origen. Tot i això, ha defensat que el “nucli dur” del museu ha de seguir sent l'objecte original.
En aquest sentit, ha llançat una crítica a la deriva cap a la “museologia de l'espectacle”. Recollint el pensament de George-Henri Rivière, ha recordat que l'èxit d'una institució no es mesura pel volum de gent que creua la porta, sinó pel nombre de visitants que en surten havent après.
Davant l'auge de la intel·ligència artificial, Raposo ha estat contundent en citar l'autor Steve Conn: Els museus encara necessiten objectes? La resposta és “sí” rotun. El museu és la intersecció única entre l'objecte, la idea i l'espai públic.
“Els ‘museus virtuals’ són bases de dades útils, però no són museus”, ha sentenciat. En un moment on la mentida pot ser fabricada fàcilment per la IA, el museu s'alça com el darrer bastió de la realitat física. La conclusió de la vetllada a Santa Coloma ha estat clara: som criatures analògiques i l'estudi de la història a través de la materialitat continua sent l'única via crucial per entendre, realment, qui som.