Bastos és un dels grans especialistes portuguesos de la diàspora lusitana. Un apassionat de les comunitats portugueses. Roda per tot el món coneixent els seus compatriotes i explicant-los l’origen de l’emigració de la qual són fills. Fa pocs dies estava a San Francisco. Segurament ben poc hauria pensat que un 25 d’Abril el viuria a Andorra. Mai abans hi havia estat. Però casualitat de la vida, fa una desena d’anys va coincidir a Viana do Castelo amb un dels principals activistes lusitans a Andorra, José Luis Gonçalves Carvalho. El 2023 van tornar a trobar-se. Ara, el 2023 al Quebec.
I Bastos ha celebrat aquest dissabte a la Llacuna la Revolució dels Clavells amb mig centenar llarg de portuguesos que han volgut acudir a escoltar les seves explicacions. “Hi ha tres pilars bàsics: la dictadura, la transició a la democràcia i l’emigració”, explicava l’historiador abans d’iniciar la seva conferència. La xerrada l’ha estructura al tomb de les fotos que projecta. Fotos que formen part dels llibres que escriu. Fotos que es poden veure al vestíbul del centre cultural d’Andorra la Vella.
Bastos ha treballat amb imatges que ha pogut anar recuperant amb els anys d’alguns fotoperiodistes que, durant anys, van estar més amagats que una altra cosa. De fet, com ha explicat, algun d’ells eren militars que van decidir desertar. De fet, ha exposat Bastos, la guerra colonial que el govern de Salazar va decidir iniciar en un intent de desviar l’atenció respecte de la misèria que vivia la societat portuguesa va acabar d’enfonsar la dictadura ‘salazarista’. I és que van ser els propis alts comandaments militars els primers que van veure que aquells conflictes bèl·lics, aquell intent de continuar sotmetent les colònies, no tenia cap sentit. D’aquí que fossin els militars els qui, el 25 d’abril del 1974, es posessin totalment al costat dels homes i dones del Portugal de veritat i fessin un alçament democràtic. Fora els dictadura. La llibertat per al poble.
Daniel Bastos, a través de les imatges amb què ha treballat -alguns dels fotoperiodistes les imatges dels quals il·lustren els seus llibres els ha conegut personalment i hi ha treballat colze a colze, amb d’altres no ha estat el cas-, ha posat de relleu que la misèria no només era cosa del Portugal rural. A tocar del centre lisboeta també hi havia barris sense llum, sense aigua corrent. I això va alimentar la necessitat de marxar del país ‘a salto’. És a dir, de forma clandestina. Especialment durant les dècades de 1960 i 1970.
L’historiador, entre l’atenció d’un auditori sense ni una sola autoritat rellevant andorrana -valgui la consideració a la consellera a la minoria massanenca Laura Bragança i el respecte a la funcionària d’Afers Exteriors representant del Govern Gemma Raduan-, ha desgranat com centenars de persones -molt sovint joves que pretenien buscar una vida millor- van enfilar el camí de l’emigració. En gran mesura cap a França creuant cap als Pirineus. Així va ser com algunes desenes d’aquelles persones que buscaven un món millor farien parada a Andorra i s’hi quedarien quedant. I amb el temps van anar atraient altres familiars.
Tot plegat, com ha destacat el cònsol general portuguès, Duart Pinto da Rocha, es tracta de “fer comunitat”. El diplomàtic, en el seu parlament previ a la intervenció de Daniel Bastos ha elogiat l’activitat i el comportament que té la comunitat lusitana a Andorra. La unió i el treball conjunt que s’ha aconseguit en el temps que fa que ell és al Principat. Pinto da Rocha ha fet algunes pinzellades sobre aquella dictadura que ofegava i aquella lluita per un món obert. De llibertat. El cònsol ha destacat en diverses ocasions la transparència i al diàleg amb què també s’actua al consolat per estar al costat de la diàspora lusitana a Andorra.
D’aquesta diàspora n’és un expert l’historiador que ha fet una xerrada de luxe al Principat. Un Daniel Bastos que ha convertit en llibre, també, un repàs a tots els monuments a l’emigració que hi ha en territori portuguès, comptant-hi les illes que depenen de l’administració de Lisboa. Com ara Madeira o l’arxipèlag de les Açores. De nord a sud i sumant-hi els llogarrets insulars hi ha 123 monuments a l’emigració. Una emigració durant molt temps criminalitzada. 123 raons per continuar defensant la democràcia, la llibertat. Per continuar plantant clavells que serveixin per colgar la dictadura. A Portugal i arreu.