Molt abans d’iniciar-se la celebració, l’església ja era molt plena. Mossèn Pepe, encara vestit de ‘civil’, anava amunt i avall amb el suport de tot un grapat de col·laboradors del consell parroquial. Que no faltés cap detall. “Preveus allargar-ho molt?”, li demana aquest lletraferit mentre el cor musical va assajant. “La meva idea és que no. Que arribi la tarda.” Se’l veu nerviós. I hi ha alguns detalls de la cerimònia que no controla. Li han donat instruccions que en certs moments haurà de seure i deixar-se fer. Sap que en alguns moments no podrà contenir les llàgrimes. Ja l’arrencada de la missa li ha costat.
I durant l’homilia hi ha hagut moments que també. Quan les ovacions. I, sobretot, quan durant la projecció d’un fotomuntatge -“ara ve el ‘Cine de barrio’”, ha deixat anar el capellà quan assegut davant els assistents ha vist com s’allargava la pantalla del projector-, en la recta final de la celebració i en la recta final, també, de l’audiovisual, s’ha projectat una imatge dels seus pares. Llavors no ha pogut contenir les llàgrimes. De fet, han estat molts els presents que han deixat anar algun plor durant l’hora i mitja llarga d’acte. Perquè ha sigut una missa diferent.
De fet, mossèn Pepe ha fet misses diferents des del primer dia. La diferència és que aquell ‘valencianet modernillo’ que feia certa por dels principis és ‘un dels nostres’ setze anys després. I a Sant Julià ningú volia que hagués marxat. Un Sant Julià transversal. Intergeneracional. No hi ha hagut bancs reservats ni autoritats exercint com a tal. Que sí, que si la cònsol menor, que si consellers comunals, alguna de general, que si dues ministres lauredianes… Però tots allí on han trobat lloc. I l’església estava a petar. I ha calgut obrir les portes per no passar més calor de la que s’ha passat. Mossèn Pepe, el ‘Messi de les misses’.
L’HOMILIA
Chisvert ha anat fent com una missa de cada diumenge. Amb el temple ple de gom a gom. Però dinàmica com sempre. Amb el suport del diaca Joan Sala i, això sí, amb moltes mirades posades en qualsevol dels seus moviments. Fins al moment de l’homilia. Vuit minuts de missatges a cada paraula. “Hi ha una profunda barreja de sentiments en aquesta missa no de comiat sinó una missa d'acció de gràcies per la vida. Perquè darrere de cada persona, darrere de cada cor, hi ha un sentiment, una experiència, una mirada, un cafè compartit, un moment d'alegria o de dificultat viscut”.
Chisvert: “Hi ha una profunda barreja de sentiments en aquesta missa no de comiat sinó una missa d'acció de gràcies per la vida. Perquè darrere de cada persona, darrere de cada cor, hi ha un sentiment, una experiència, una mirada, un cafè compartit, un moment d'alegria o de dificultat viscut”
Mossèn Pepe ha parlat de “setze anys de vida, d’il·lusió, però també de dificultat i de patiment, però sobretot d’alegria”. I, al final del camí, ha vingut a dir, de recollir el que se sembra. El rector lauredià ha fet referència, és clar, a l’Evangeli del dia, i al ministeri d’un capellà, al fet de servir amb una “actitud sempre d’escolta, d’acompanyar, d’animar”. Pepe Chisvert ha fet referència a tots els que d’alguna manera han estat al seu costat. Persones, projectes, organismes. Ha reiterat el seu “sí a la comunitat”. A tota, sense distincions.
Pepe ha recordat que “des del minut zero, des del primer dia, els 365 dies de l’any” ha volgut una església i una Església “sempre oberta”. Que l’espai físicament estigués obert, però que tot plegat estigués acompanyat amb “una teologia, amb una espiritualitat, amb una litúrgia oberta i entenedora”. El prevere ha recordat que la fe cristiana “no imposa, proposa”. I que des d’aquesta mirada que ell ha volgut donar a tot plegat va incorporar una dona, la verge consagrada Cristina Ribot, a l’equip que, en aquest cas un cop a la setmana, pogués celebrar una missa. “Fins allà on ens deixen”, ha matisat.
L’homilia, és clar, ha estat seriosa, emotiva, però amb apunts que només el ‘valencianet modernillo’ -en això Messi poc se li assembla, ja sabem que va curt de paraules- sap fer. I mossèn Pepe ha mostrat la seva gratitud cap al poble, fidels i no ta fidels. I ha fet una advocació clara: “El millor regal per a un rector seria mantenir-vos com a parròquia unida, com a parròquia oberta, com a parròquia acollida de tots, cuidant els uns dels altres” i acollint degudament el nou rector que, ha avisat, té un tarannà diferent al seu, però que està segur que se’n sortirà. “No som tots iguals, som diferents, i això és genial, perquè si tots fóssim iguals seria molt avorrit.”
El mossèn, en dues o més ocasions, ha deixat clar que no pensa deixar el seu estil, la seva manera de fer, en les noves funcions que se li atorguen. Ni com a rector de la catedral de la Seu que, ha recordat, també és la catedral d’Andorra. I, com no podia ser d’una altra manera, expressiu com és el religiós valencià, ha deixat anar des d’un “us estimo” a un “si volem, podem”, que ha vingut a ser un clam de ‘guerra’ enmig de la pau i la joia que ha portat el mossèn a Sant Julià durant aquests anys. L’homilia, és clar, ha estat un dels moments cabdals. Però no el que més.
PREGÀRIES, OFRENES
Perquè hi ha hagut moments de pregària on diverses persones lligades a la comunitat cristiana de Sant Julià s’han acostat a l’altar per escenificar alguns dels projectes que ha impulsat mossèn Pepe. O que ha contribuït a dinamitzar. També ha rebut les ofrenes. Tot una mica més lluït que de costum. Però com de costum. Perquè si mossèn Pepe ha fet una cosa de les moltes que hagi pogut fer a l’Església laurediana ha estat donar-hi energia, guspira. Moviment, acció. El moment de combregar s’ha fet llarg. Ves, tothom volia rebre una hòstia de mossèn Pepe. Benentès.
I encara quedava una recta final d’allò més emotiva. Hi ha hagut l’audiovisual ja referit. Amb plors de mossèn Pepe. Llargues ovacions. I més reconeixements per al rector que se’n va. I en nom de la comunitat cristiana de Sant Julià, el periodista lauredià Bru Noya, que d’ironia i jocs de paraules en gasta tants o més que el propi ‘Messi de les misses’ li ha dirigit unes paraules. No pas massa. Fallava l’aerodinàmica i no calia allargar el patiment en forma de suor constant.
“Has escoltat veus molt diverses i tots els accents, has conegut Sant Julià pam a pam, racó a racó. Has volgut saber més i més cada dia dels neguits de tothom, de les alegries i de les tristeses, dels motius de felicitat i de les angúnies viscudes. Canvies de responsabilitat però sabem que sempre et sentiràs implicat i compromès amb els destins d’aquest poble que t’has fet teu”
"Quan aquest valencianet amb texans va arribar a Sant Julià de Lòria va tenir la sensació que això era un lloc impermeable. Ara s’ha adonat que és una esponja, plena d’energia, amb lauredianes i lauredians actius i un ric teixit associatiu. Així que malgrat les reticències habituals aviat es va posar les Mari Pilis a la butxaca. Al Ramon del Principal li va faltar temps per dir que els dos que més treballen en el poble eren ell i mossèn Pepe”, li ha etzibat Noya en nom dels feligresos més habituals. I encara s’ha explicat que "t’has dedicat de ple a la parròquia, t’hi has capbussat en ella i en la vida laurediana. Has escatimat hores a tot i a tu mateix per tal de donar ple compliment al mandat que se’t va atorgar”.
“Durant aquests anys has après, has anat aprenent, a estimar i fer estimar el poble, a estimar i fer estimar la seva gent sense distinció d’origen, nacionalitat, religió o lloc de residència. Perquè el poble és el producte de la seva gent, el resultat de la convivència treballada dels seus ciutadans que li atorguen sentit de comunitat, de col·lectivitat. Perquè tot el que és individual és efímer i el que només té continuïtat neix del treball comunitari. I aquí, tu Pepe ha estat un autèntic vertebrador de la societat civil i ho continuaràs sent: Canòlich Music, cinema en valors, Missa Jove, atri del gentil”, s’ha repassat.
“Has escoltat veus molt diverses i tots els accents, has conegut Sant Julià pam a pam, racó a racó. Has volgut saber més i més cada dia dels neguits de tothom, de les alegries i de les tristeses, dels motius de felicitat i de les angúnies viscudes. Canvies de responsabilitat però sabem que sempre et sentiràs implicat i compromès amb els destins d’aquest poble que t’has fet teu.” L’amo del tros, vaja. El cònsol per votació popular i mandat diví. Un mandat que ara porta mossèn Pepe cap a la Seu.
CALZE I PATENA
I Chisvert podrà arribar a la catedral amb un calze i una patena de gran valor ofrena de la comunitat cristiana de Laurèdia. Com una ceràmica que porta impresa les màximes que s’inculquen als diaques quan són ordenats: servir. Perquè i, ja s’ha dit, mossèn Pepe ha servit -quedi clar, eh, que també té detractors com hi ha qui pensa que Cristiano Ronaldo ha estat millor que Messi o que Pelé i Maradona van superar Leo en això de ser el millor de la història- i ha deixat clar que continuarà servint. I ho farà amb unes quantes ovacions de més a la butxaca i unes quantres llàgrimes de menys.
Chisvert ha plorat d’emoció. De gratitud. Però, amb tot, hauria encara pogut donar un missatge final. Com que no sabia si hi arribaria en condicions, havia preparat un petit text perquè el llegís qui serà la secretària general del bisbat, una Anna Villas. I en boca seva, Pepe ha volgut destacar en el batec final de la cerimònia que sempre ha pretés una “Església viva” tot promovent “un esperit jove i entusiasta” mostrant que “la fe i els valors poden ressonar amb força a través dels llenguatges actuals i la música”. Feia referència al Canòlich Music com ha fet referència, també, al llegat de totxo que deixa. Una reforma impecable de l’església i uns mosaics deliciosos que emmirallen tot el temple.
Pepe ha recordat novament que seguirà amb les seves tasques pastorals i educatives, i que això el seguirà unint a Andorra. I ho farà com ho ha fet sempre. “El meu estil seguirà sent el meu estil.” I per això al peu de la porta principal ha acomiadat gairebé un per un a tots els fidels -i no fidels- que s’han acostat a l’església. Abraçades, petons. I fotografies. Moltes fotografies. Com si d’un futbolista es tractés però amb sotana. Que de pilotes, tampoc ni falta al capellà de Laurèdia. Pels segles dels segles.