Així ho ha recalcat l’estudiós de la història andorrana i cap del departament de Cultura del comú de Canillo, Robert Lizarte, expert en campanes entre altres coses, i que s’ha encarregat de fer de mestre de cerimònies de la presentació de les noves rèpliques campaneres -venen de Cantàbria foses a l’estil tradicional i amb un 78% de coure i un 22% d’estany- i de la creu adquirida en una comuna de Normandia. Tornant a l’antes, a l’abans, sense deixar de trepitjar ben fort en el present per poder encarar el futur. Més o menys.
La presentació de les campanes -que els assistents han pogut fer sonar tant com han volgut- i la creu en l’avantsala del dia gran a Meritxell, en plena festa major del poble, ha omplert més que mai el santuari, que ha acollit, també, un rosari multitudinari en processó i una de les moltes celebracions eucarístiques que aquests dies aixopluguen els temples meritxel·lians. Aquest diumenge, amb els Ramons com a ‘mestressos’ totals de les misses. Sàrries i Rossell, l’arxipreste i el rector de Meritxell i d’AINA, el factòtum espiritual de Canillo, vaja. I amb un equip de luxe encapçalat pel síndic (Carles Ensenyat), la ministra de Cultura (Mònica Bonell) i el cònsol (Jordi Alcobé).
Una munió de gent ha seguit el rosari en processó que ha precedit l’‘estrena’ campanera i de la creu de ferro colat, presidida pel síndic, la ministra de Cultura i el cònsol de Canillo, tots sota les regnes espirituals dels Ramons, els mossens Sàrries i Rossell
En fi, que Meritxell sona com antes gràcies a la precisió amb què s’han replicat les campanes que van patir l’incendi del santuari en la dècada de 1970, la ‘Gaude Virgo Immaculata’ i la Vox Domini Sonat (la veu del Senyor està sonant), que van quedar exposades a la mostra ‘Meritxell Memòria’. A partir d’aquest dilluns, el nom llatí deixarà pas a noms més comuns a casa nostra. Una es dirà Ventura i l’altra Ramona. ¿S’imaginen per què? Doncs el nom de bateig s’ha elegit en honor als dos darrers sacerdots que han estat rectors canillencs, que són molt estimats a la parròquia.
Aquesta rèplica de les campanes ha estat realitzada pel mestre campaner Abel Portilla, un dels més reputats en la seva tasca a Espanya, amb taller a la localitat cantàbrica de Gajano, en tècnica de motlle i cera tradicional a la cera perduda, en bronze (78% coure i 22% estany). Hi ha invertit sis mesos. Tota una feinada per aconseguir que siguin gairebé gairebé idèntiques a les originals. El projecte ha estat dut a terme pel Govern d’Andorra a través del ministeri de Cultura i el comú de Canillo.
I si Meritxell sona com antes, ja s’ha dit, el santuari vell ha recuperat la creu que el va acompanyar durant tants anys. Una creu de cementiri que va patir un accident el 1960 i es va esbocinar en vuit trossos després de l’incendi, ja s’ha dit. És exactament igual que la cremada, originària de mitjans del segle XIX, decorada per les dues cares -la que es va cremar només ho estava per una-, realitzada en ferro colat, de 1,60 metres d’alt i 1,02 metres d’ample. Igualeta igualeta que la seva germana.
Es va fondre en la mateixa foneria de París que la germana esbocinada. I la que ara s’ha col·locat sobre una peanya rèplica de la que històricament la va sostenir, que s’ha fet per un mestre constructor especialista en tècniques antigues de morter de calç, ha estat comprada pel comú de Canillo al poble de Gesn, a la Normandia. Canillo va fent camí en la recuperació del seu passat. Tot sia per poder mirar, suposadament, cap al futur.