Els primers símptomes van aparèixer fa aproximadament dos anys i mig. Al principi semblaven molèsties quotidianes: mal d’esquena, cansament o contractures musculars. Però amb el temps, el problema es va anar agreujant. “Estava cansada tot el dia. Em feien mal les mans, els genolls, se m’adormien les cames i fins i tot la cara”, recorda. Malgrat ser una persona esportista, cada vegada li costava més entrenar. Després de fer exercici, el cos reaccionava amb una inflamació exagerada i un dolor que l’obligava, en alguns moments, a quedar-se al llit.
Va començar llavors una llarga peregrinació entre consultes mèdiques, proves diagnòstiques i especialistes. Les analítiques convencionals no acabaven d’explicar què estava passant, mentre els símptomes continuaven multiplicant-se. “Em trobava com si estigués desenvolupant una malaltia autoimmune, però les proves específiques sortien bé. Jo cada vegada estava pitjor i ningú sabia dir-me exactament per què”.
QUAN LA SALUT PASSA PER DAVANT L’ESTÈTICA
Amb el pas dels mesos, el deteriorament es va accelerar. La Clàudia va començar a patir inflamació als ulls, lesions doloroses a la boca, problemes gastrointestinals i un dolor localitzat al pit esquerre. Les visites als metges es van intensificar i també les sospites que els implants podien estar relacionats amb el seu estat de salut. Finalment, després de visitar diversos especialistes, entre ells un immunòleg, va rebre el diagnòstic de Síndrome d’Àsia (Síndrome Autoimmune/Inflamatori Induït per Adjuvants), una condició que alguns professionals relacionen amb la resposta del sistema immunitari davant de determinats materials presents en implants i altres dispositius mèdics.
Però arribar a la decisió de retirar-se les pròtesis no va ser fàcil. “Psicològicament era molt complicat. Jo m’havia operat perquè tenia un complex físic i em feia por com quedaria després. Durant molt temps, si soc sincera, l’estètica em pesava més que la salut”. La situació va canviar quan els símptomes es van tornar insostenibles. “Va arribar un moment que em trobava tan malament que vaig pensar: m’és igual com em quedin els pits, només vull tornar a trobar-me bé”.
AGRAÏMENT ALS METGES ANDORRANS
Part d’aquest procés l’ha viscut al Principat, on resideix des de fa quatre anys. De fet, la Clàudia destaca especialment l’acompanyament rebut per part dels professionals sanitaris andorrans. Durant aquests anys va acudir diverses vegades a Urgències i fins i tot va arribar a estar ingressada a l’Hospital Nostra Senyora de Meritxell. Alguns dels episodis van arribar a ser especialment alarmants, amb pèrdua de sensibilitat a part del costat esquerre del cos, una situació que podia arribar a confondre’s amb problemes neurològics més greus.
“Des del primer moment em van fer totes les proves necessàries i em vaig sentir escoltada. Sempre estaré molt agraïda perquè hi va haver professionals que es van preocupar de debò per trobar què m’estava passant”. També destaca el paper de la seva metgessa de referència, que va impulsar diverses proves diagnòstiques i la va derivar a especialistes per aprofundir en l’origen dels símptomes.
UNA RECUPERACIÓ ALLIBERADORA
Fa pocs dies, la Clàudia es va sotmetre a l’operació per retirar els implants. El canvi, assegura, va ser gairebé immediat en alguns aspectes. “El dia següent ja respirava millor”. Explica que portava pròtesis de gran volum i que sovint sentia una pressió constant sobre el tòrax. “Quan respirava, notava que l’aire no acabava d’entrar bé. Era com si alguna cosa m’oprimís el pit. Després de l’operació vaig notar una diferència molt gran”.
La recuperació física també l’ha sorprès. Segons relata, als dos dies pràcticament es trobava bé, una experiència molt diferent de la que va viure quan es va sotmetre a la cirurgia d’augment mamari. Durant l’explantació, a més, va descobrir un altre detall inesperat: les pròtesis que portava eren texturitzades quan ella pensava que eren llises. També li van informar que presentaven signes de desgast després dels anys implantades.
“NO ÉS FER POR, ÉS INFORMAR”
A les xarxes socials, on ha compartit part del seu procés, la resposta ha estat immediata. Ha rebut desenes de missatges de dones que es plantegen retirar-se els implants i d’altres que asseguren haver experimentat símptomes similars. Lluny de voler demonitzar la cirurgia estètica, la Clàudia insisteix que el seu objectiu és promoure una decisió informada. “No és per fer por. Hi ha dones que no tindran cap problema i la cirurgia estètica també pot aportar beneficis en molts casos. El que demano és que hi hagi més informació i més transparència”.
Considera que moltes pacients reben explicacions sobre els beneficis de la intervenció, però no sempre sobre les revisions periòdiques, la necessitat eventual de substituir els implants o les possibles complicacions a llarg termini. “Quan tens 21 anys només penses en el resultat estètic. Però ningú et prepara prou per entendre que això és un dispositiu que portarà anys dins del teu cos”.
MISSATGE PER A LES MÉS JOVES
Amb la perspectiva que li dona tot el que ha viscut, la Clàudia té clar quin és el missatge que voldria transmetre a qualsevol noia que s’estigui plantejant una operació estètica. “Que s’informi per ella mateixa. Que no es quedi només amb el que veu a les xarxes socials o amb una única opinió. La salut és molt més important del que sembla quan tens vint anys”.
Avui, encara en ple procés de recuperació, assegura que no es penedeix d’haver pres la decisió de retirar els implants. Per primera vegada en molt de temps, diu, torna a respirar de veritat i a tenir esperança de recuperar la seva qualitat de vida. Una experiència personal que ha decidit compartir perquè altres dones puguin prendre decisions amb tota la informació a les mans.