En un auditori del Centre de Congressos d’Andorra la Vella ple de gent, Espinosa ha aparegut telemàticament per explicar a tots els assistents com va viure tot el procés. Li hauria agradat poder ser al Principat en persona, però malauradament demà haurà de ser intervingut quirúrgicament per continuar lluitant contra la malaltia. Aquesta vegada, però tot apunta que serà benigne, ha explicat. Espinosa va tenir càncer dels 14 als 24 anys. Va perdre una cama, un pulmó i un tros de fetge, i durant la seva estada a l’hospital es va topar amb una dona qui li va ensenyar “a ser valent en la vida i tot”.
Era andorrana fins a la medul·la. “D’Andorra la Vella”, ha explicat l’escriptor, motiu pel qual li feia especial il·lusió visitar el Principat, per recordar a la que es va convertir en la seva mare hospitalària. “Ens va ensenyar a tots els nois que estàvem allà, i que havíem perdut la cama, un crit de guerra: “No sois cojos, sois cojonudos”, la veritat va convertir-se en part del nostre símbol”, ha explicat.
Espinosa ha continuat recordant tot el que la seva mare hospitalària va fer per ell, com una frase que el va marcar molt: “Sempre em deia que no havia perdut una cama, sinó que havia guanyat un pulmó; no havia perdut un pulmó sinó que havia après que aquesta vida amb la meitat del que tens pots viure; i com el fetge me’l van treure en forma d’estrella, sempre em va dir que jo tenia un ‘sheriff’ dins meu”.
També li va ensenyar que era molt important el sentit de l’humor i que això l’ajudaria en el procés. I quina raó tenia, diu l’escriptor. “Quan vaig pel carrer amb pantalons curts i la gent fa veure que no em veu la cama ortopèdica, però dos segons després de creuar-me tothom es gira a mirar la cama. Jo sempre em giro i els enganxo a tots”, ha explicat entre rialles del públic. Però una altra cosa que li va ensenyar la seva mare hospitalària és que miren perquè tenen por de preguntar, perquè les pors eren dubtes no resolts. Per això, Espinosa va començar a fer moltes preguntes a tothom, fins al punt que es va convertir “el nen més preguntón de l’hospital… Una mica com el Lleó de Polseres Vermelles”, ha bromejat.
I és que aquesta sèrie de TV3, va ser amb la que moltes persones van començar a conèixer la història de l’Albert. El Lleó i el Jordi -qui, per cert, era procedent d’Andorra, per fer una picadeta d’ullet a la seva mare hospitalària- són els dos protagonistes, i tots dos representen un punt de la lluita de l’autor. En aquesta sèrie, per cert, es pot observar un altre de les coses que la seva mare hospitalària li va ensenyar: la festa de comiat de la cama.
“El dia que m’havien de tallar la cama, que la meva mare hospitalària em va dir que li fes una festa de comiat a la cama, em va dir que convides a gent que tingués a veure amb la meva cama”, recorda. Li agradava molt el futbol, així que va convidar a un porter amb qui havia jugat; va convidar també una noia amb qui “havia fet peuets sota la taula”; i l’últim ball amb les dues cames, el va fer amb la seva infermera. Gràcies a aquest consell que li va donar, “mai vaig notar al fantasma”, que és la sensació de notar la cama quan no la tens. “Me’n vaig acomiadar tan bé, que fins i tot el fantasma se’n va anar”. Després va enterrar la cama al cementiri, i “crec que soc un dels pocs d’aquesta sala que pot dir que té un peu al cementiri”, ha bromejat.
La seva mare hospitalària també el va aconsellar sobre com fer front el dol quan els seus companys de l’hospital morien: “Ella em va dir que havia de viure la vida dels que moren perquè es multipliqui dins la nostra, i això és el que vaig fer durant tots aquells anys d’hospital”.