‘Meritxell, la patrona’ és una creació artística -amb la música capitanejada per Albert Gumí però que fusiona estils tan diversos com el que ell mateix pot abanderar però, alhora, també bevent d’aportacions com les que poden fer Ivan Caro, Lluís Cartes o Bernat Torra, que ben poc tenen en comú entre sí- que impulsada d’inici per l’associació Contradans ha acabat aglutinant els cinc esbarts del país. Uns esbarts -Sant Romà, Laurèdia, Santa Anna, Valls del Nord i l’Esbart Dansaire d’Andorra la Vella- que evidencien que al Principat, com en altres llocs, però especialment al Principat, els dansaires són uns professionals amateurs. O uns amateurs professionals. I que ser ‘esbartià’ no és ancorar-se al passat, sinó també aferrar-se a la modernor. A la contemporaneïtat dansaire.
Perquè ‘Meritxell, la patrona’ no són els ‘freaks’ de les espardenyes de set betes enfilant-se a l’escenari per fer ‘coses retro’ o ‘vintage de segona fila’. L’homenatge reescrit i passat pel sedàs d’una escenografia precisa, una il·luminació esplèndida, una música encomanadissa i un vestuari que sap alhora reciclar i innovar de la llegenda de la verge de Meritxell acaba esdevenint una peça que es pot -i potser els impulsors ho hauran de valorar si no fos perquè, s’ha dit, del centenar llarg de persones que hi ha hagut a l’escenari i alguns més que hi ha al darrere, encara no un terç viuen de muntatges com aquest (de la suma de molts, quedi clar)- exportar.
Una fira com la Mediterrània o un festival com l’Ésdansa, per dir només dos certàmens de fora de les nostres fronteres, segur que estarien encantats de rebre una peça com la que s’ha estrenat aquest dissabte per partida doble al claustre del santuari de Meritxell. Tan hi fa que sigui una història aparentment local. El muntatge té vida pròpia més enllà de la troballa d’una verge -ep, com tantes altres verges trobades- o de la construcció d’un temple més o menys gran en la rodalis d’on aparegut la talla. I Meritxell no és la única marededéu coronada ni l’antic santuari de Meritxell l’únic que s’ha cremat.
‘Meritxell, la patrona’ podria ser perfectament una història universal. I a nivell de projecte artístic ho pot ser de ben segur. Una durada perfecta, unes transicions ben modulades, l’escenografia, el vestuari… Aquells que han vist la història de la Mare de Déu de les Valls d’Andorra per excel·lència feta història de dansa i música han xalat de valent. És clar que el projecte jugava a casa. I sortia amb un avantatge de tres o quatre gols abans que els xiulets dels mestres Juanma Casero -director artístic- i Albert Gumí -capatàs musical- donessin el tret de sortida a un muntatge que no l’han pogut veure més persones perquè no hi havia més lloc.
RELAT EN VUIT MOVIMENTS
Un muntatge que de ben segur tindrà alguna que altra aparició més. Al país. I caldrà veure fins on arribarà aquest relat en vuit moviments, vuit escenes, vuit escenografies. Vuit peces que podrien tenir vida pròpia però que sumen un tot emocionalment vibrant. Narrativament captivador. I sense grans discursos ni paraules altisonants. Ben al contrari. Quatre o cinc frases en ‘off’ per ressaltar que “la voluntat de les Valls es farà pedra” quan es decideix el primer cop alçar un petit santuari on ha aparegut la verge. O per deixar clar que “el poble d’Andorra i el Consell General” van decidir convertir Meritxell, la Mare de Déu, en patrona per sempre.
El relat de la llegenda, dansada, musicada, dividida en vuit ‘capses de música’ distintes però que es fusionen sense fer cap grinyol. Que si la troballa, que si la construcció de la capella, que si moments difícils… I l’auge i l’esplendor de la coronació. I aquells aplecs que duien, llavors sí, tot el poble als peus de la verge. Fes calor extrema o plogués, hi hagués pont festiu -quines coses, pensar que als anys vint, trenta o quaranta del segle passat, els avantpassats sabessin què volia dir un ‘aqüeducte’ pensat en calendaris laborals- o toqués treballar de sol a sol, que era més aviat el que tocava.
I l’incendi malaurat, i la voluntat d’un poble representat en la seu de la sobirania d’alçar novament una casa per a la patrona. Més i millor que l’anterior. I aquella força per mirar de tirar endavant per moltes pedres -i no pas pedres constructives- que hi pugui haver en el camí. ‘Meritxell, la patrona’ ha resultat un projecte brodat fins al darrer detall (bé, el darrer detall, tampoc, que sempre hi ha algun que altra pro, però ja m’entenen). I ha causat sensació. Fins i tot aquells que voldrien que no canviés mai res, s’han enfilat al carro d’una cosa diferent. Però igual: celebrar la tradició amb nous llenguatges, noves maneres de fer.
Recordar el passat, reviure’l, treure’n lliçons, fins i tot. Però sense deixar de mirar endavant. En les músiques, en les coreografies, en els moviments, en les maneres de vestir. Perquè si la patrona, la senyora, la verge, fos de carn i os i es pogués alçar. Si hagués vist, potser, el muntatge ordit en el seu honor, de ben segur que no tindria altra expressió per definir allò que els seus ulls amarats d’emoció haurien acabat de veure: ‘Mare de Déu, quin espectacle!’
IMATGES: Toni Solanelles