Mans enlaire: gairebé tres dècades dansant en medieval

Són primer els gegants els que escalfen motors. Els d’Andorra la Vella i els seus germans de Sant Pol de Mar, una de les viles agermanades amb la capital del Principat. És un petit tastet del que seran les properes activitats protagonitzades per la gresca gegantera. Una manera de donar la benvinguda, en gran, als dansaires de l’esbart, que tot i la calor, tot i l’espai tan diàfan com mancat d’ombra, reuneix una bona colla de seguidors, de fans. I, també, és clar, algun que altre despistat. Diguin-li despistat o turista.

Perquè els orientals que captaven fotos de les danses medievals com si fos una joia per als seus àlbums de rodamons, prou que han fet cap a la plaça i de ben segur que no eren, almenys aquests, socis del club de fans de l’esbart. Plens de crema solar fins a les orelles -literal i metafòric- i si calia equipats amb un paraigua. Poc medieval però molt efectiu. I no es pensin, que els senyors feudals de les danses que ballen els dansaires i les dansaires de l’esbart bé prou que algun remei tenien, de l’època, per combatre qualsevol maltempsada. 

Són quatre danses. Boniques i rodones. Suficient per gaudir d’un bon tastet medieval amb el marc de la Casa de la Vall de fons i sense acabar rostit com un pollastre a l’ast. I cap al vermut. O els més atrevits -pocs, molt pocs-, encara tenien temps d’afegir-se a la rotllana sardanista. Perquè si a la plaça del Consell General hi havia danses medievals, a la plaça del Poble del que es tractava era de puntejar sardanes amb la Cobla Vents de Riella, una coble jove, desenfadada i, de ben segur, de les més femenines del panorama sardanístic, 

En fi, siguin danses medievals o siguin sardanes de sempre -i amb algun que altre toc divertit- del que es tractava era de puntejar bé, saltar poc o molt i situar les mans ben enlaire.