I els guies canins en qüestió corren certa urgència, especialment perquè la policia va coixa quant a gossos especialitzats en drogues. Més aviat que tard, només hi haurà dos cans d’aquesta temàtica al cos. I si, a més a més, les formacions dels nous guies es retarden, podria ser que la secció es quedés amb un sol gos de drogues. Això tenint en compte que els que antany havien estat especialitzats en bitllets i tabac ja no hi són i que les altres dues matèries que es treballen, més d’un cop amb una sabata i una espardenya, són de detecció d’explosius i de pista. És a dir, que busquen persones extraviades especialment en nuclis urbans (per a la muntanya els bombers tenen els seus, però més val no entrar en conflictes permanentment latents, que ja n’hi ha prou amb les discrepàncies policials).
Un dels maldecaps i mancances que sempre han perseguit els guies canins, i sobre els quals actualment es torna a reflexionar per mirar de trobar alguna solució, és el fet que els binomis canins estan distribuïts, dispersats en diversos grups o unitats. N’hi ha o n’hi havia un de drogues a patrulles i cinc a la unitat de fronteres, els de pista estan a la unitat dels patrullers, també els d’explosius formaven part d’aquesta unitat de policia de proximitat però des de fa un temps s’han integrat a la unitat d’intervenció tècnica… I tot és un embolic de mil dimonis de no pas fàcil resolució.
DUES PLACES
El que és clar és que s’acaben de convocar dues places. Des de la direcció s’ha indicat a petició de l’Altaveu que aquestes dues posicions que surten a concurs són “perquè hi ha un comandament que ha deixat l’especialitat i un altre que ho farà al gener per la responsabilitat que tenen a la seva àrea. La direcció preveu tenir la selecció dels dos aspirants a guia caní al desembre perquè puguin començar la formació al més aviat possible”. Hi ha hagut comandaments que s’han atrinxerat en certs moments a voler mantenir el gos. Però els plecs de base, indiquen les fonts, sempre han deixat clar que si s’aconseguien galons, s’havia de renunciar al gos. Per tant, per a bé o per a mal, la situació és la que és.
Quant a les formacions que faran les persones que superin el concurs ara convocat, la direcció manté que “si es fa a França, són tres mesos i mig i, si es fa a Espanya, en són sis. També se’ls podria formar a Andorra (entre 4 i 6 mesos) si mai no hi hagués possibilitats a França o Espanya. La diferència en la durada de la formació té a veure amb el mètode que s’utilitza en els cossos especials de cada país. Però, en tots els casos, un cop finalitza la formació, els gossos ja són operatius per treballar. Aquests dos gossos es destinaran a la detecció d’estupefaents”.
Sobre aquesta apreciació oficial, fonts que van més enllà de les oficials deixen clar que a França fa temps que no s’hi va perquè no es va acabar la situació amb bona relació. I també obren un interrogant sobre el fet de si els binomis són totalment operatius una vegada completada la formació o no. En tot cas, des de la direcció, i per aclarir dubtes, s’afirma que “no és cert que a partir del gener hi haurà només un sol gos de drogues. L’agent que s’ha presentat a comandament, si aprova el concurs, no deixarà l’especialitat fins que superi la formació i el període de prova (nou mesos en total). Per tant, en seran dos fins que els dos nous guies completin la formació”.
DISTRIBUCIÓ
Hores d’ara hi ha quatre equips de pista. Un amb el gos a jubilat però que es continua fent treballar perquè l’animal substitut no acabaria de rendir el que pertoca, dos més en què els cans van venir de Madrid i un quart amb experiència en què el gos ja estaria en la darrera fase de carrera però respecte el relleu del qual, de moment, ningú no hauria dit res. I rellevar un gos, com una persona, no és gens fàcil. Quant a explosius hi hauria quatre equips més. Dos de plenament actius, un binomi més novell i un quart que està al final de la carrera i, aparentment, no es voldria renovar.
I pel que fa als gossos de drogues eren sis. El que hi ha o hi havia a patrulles es jubila i en principi no se substitueix. I n’hi ha cinc més d’integrats a la unitat de fronteres i estrangeria. Dos els tenen comandaments que per raons de servei l’han d’abandonar -un d’ells es manté fins al gener- i tres els conduïen agents. D’ells, un hauria renunciat a l’especialitat, per dir-ho així; l’altre agent està concursant per a sergent i en cas d’ascendir s’ha de desprendre de l’animal, i el tercer gos, pel fet d’estar sempre postrat a les garites frontereres, estaria perdent vivacitat.
No es pot oblidar que són éssers vius amb una rendiment laboral que perdura entre vuit i deu anys i, després, si són titularitat de l’Estat, queden a les caneres fins al final de la seva vida. O si hi ha acord amb el funcionari que els ha conduït, se’l pot quedar cedit. O es pot fer alguna cessió extraordinària a algú que vulgui cuidar l’animal i en garanteixi el benestar. També hi ha gossos que són titularitat del funcionari.
MITJANS
I aquest també és un altre element de debat. Hi ha qui es queixa que s’ha de pagar el material. Però aquesta circumstància, fetes totes les indagacions pertinents, no és pas certa. Pot ser que si algú vol una corretja molt específica o una joguina molt concreta, i només vulgui aquella sí o sí, doncs opti per adquirir-la. Però quant al material, el cos facilita el bàsic necessari com a mínim. L’altre debat és respecte l’adquisició de l’animal i qui n’abona el cost. La versió oficial és la més assenyada i avalada per totes les fonts consultades.
Així, des de la direcció es manté que pel que fa a què “els policies s’hagin de pagar ells el gos, tampoc és ben bé així. Hi ha hagut algun cas en què el guia (sempre veterà, mai un novell) ha buscat un gos que s’adaptés al que ell volia o bé ha sorgit una oportunitat en un moment molt precís i la circumstància ha estat aquesta. En aquests casos, s’ha acordat sempre amb la direcció”, expliquen les fonts oficials, que hi afegeixen que “és un consens entre les parts que depèn del moment, la despesa i les dates de les formacions. S’havia fet en el passat”.
“Si algú opta per aquesta opció, el gos és seu i el cedeix a la policia. I en el moment que el guia cessa, decideix si el vol recuperar. És un acord per agilitzar el procés i perquè puguin triar el gos que millor es pugui adaptar al perfil que ells prefereixen, ja que el sistema per adquirir un gos és molt complex. Però, en tot cas, no és cap obligació, és una opció pels guies veterans que prefereixen no esperar, sobretot perquè són guies experimentats que tenen el coneixement i l’experiència per poder triar l’animal i, de vegades, prefereixen buscar ells un cadell i començar a treballar amb el gos des de petit.”
I com ja s’ha apuntat anteriorment, “als 8 anys d’edat d’un gos es comença a mirar el seu relleu per jubilació, però hi ha una forquilla de temps d’activitat. Per tant, no hi ha una data concreta de jubilació”. Una jubilació que es fa en espais particulars -dels funcionaris o d’altri- o les instal·lacions del cos. En aquest darrer extrem, hi ha qui reclama la necessitat d’una millora d’aquests equipaments. I també es demanda que el parc mòbil estigui més adequat per als animals.
Que ja existeixen vehicles més específics dels que s’usen en l’actualitat per transport els animals. Vehicles que poden garantir un millor benestar animal i, en conseqüència, una major seguretat per a tots els que han de participar en el trasllat. En fi, que no tot és una ‘gossada’ en la secció canina policial. Hi ha lladrucs que acaben convertits en veritables xiscles.
Imatges: POLICIA D'ANDORRA