En efecte, sembla que els tribunals comencin a estar farts de certes picabaralles territorials. Més encara quan l’any 2000, en el marc de la denominada resolució de Concòrdia semblava que tot plegat hauria d’haver quedat clar. Ja llavors es va donar per bo que “amb posterioritat a l’escriptura de 1672 Canillo i Encamp es posaren d’acord i fixaren definitivament la línia divisòria dels seus termes parroquials” i “aquesta línia divisòria ha estat indiscutiblement i definitiva plasmada en el plànol obrant al foli 508 dels autes 384-3/94, per l’efecte de cosa jutjada de la sentència dictada per la sala civil del Tribunal Superior de Justícia en data 30 de novembre de 200 recaiguda en el marc dels autes 384-3/94”.
“Amb posterioritat a l’escriptura de 1672 Canillo i Encamp es posaren d’acord i fixaren definitivament la línia divisòria dels seus termes parroquials” es va dir el 2000 i es manté ara
A partir d’això, “no es pot donar lloc a la demanda d’atermenament interposada tant pel comú d’Encamp com tampoc a aquella plantejada reconvencionalment pel comú de Canillo puix tals accions no reuneixen els requisits legals per tal que prosperin, a saber, ‘una situació de confusió entre les línies de separació o de divisió entre les mateixes finques’”. El 2005, Encamp va fer una proposta d’atermenament en un tram compromès entre la confluència dels rius Valira d’Orient i Massat, i fins a l’Orri de Rusca. El comú canillenc va respondre no només no acceptant la proposta de línia divisòria plantejada pels encampadans si no que va exigir que se n’establís una altra.
El plet ha donat tombs i tombs. Perquè va anar a l’àmbit administratiu, el Tribunal Constitucional va anul·lar en dues ocasions la decisió en aquella jurisdicció i, al final, es va enviar el conflicte territorial a la jurisdicció civil, que és la que ha resolt ara en primera instància. La sentència es va dictar el 8 de gener. Té divuit pàgines i, sobretot, el que fa, més enllà d’establir ben establert l’objecte de les pretensions dels uns i els altres i d’enumerar aquells fets històrics i legals, judicials o consuetudinaris, rellevants, rellevantíssims, és donar tombs i tombs -amb lògica jurídica- per definir que és cosa jutjada.
Els encampadans recorreran al Superior mentre que els canillencs han “rebut la sentència amb respecte institucional i satisfacció, en considerar que aporta claredat jurídica sobre una qüestió que s’ha allargat en el temps”
I així poder dir allò que ja s’ha dit. Que allò que pretenen els uns i els altres, però especialment Encamp, que és qui va pretendre tornar a posar el dit a la nafra, ja era cosa jutjada i, per tant, que ja n’hi ha prou. Però no n’hi haurà prou encara. De moment no. Perquè fonts oficials del comú d’Encamp han confirmat que hi haurà recurs davant la sala civil del Tribunal Superior. Ja poden sonar els cants de sirena des de Canillo. Ja pot invocar el bon veïnatge i l’amor parroquial. Encamp portarà la decisió primera al Superior. Perquè confirmi l’efecte de cosa jutjada o no.
Des d’Encamp les fonts consultades s’han limitat a confirmar que hi haurà recurs. Des de Canillo s’ha portat la reflexió una mica més enllà. Clar, els canillencs tenen un sentiment de victòria. I des d’aquesta posició el comú assegura haver “rebut la sentència relativa al litigi sobre la partició de Concòrdia amb respecte institucional i satisfacció, en considerar que aporta claredat jurídica sobre una qüestió que s’ha allargat en el temps”.
LES COSES CANILLENQUES
Des del comú de Canillo “es valora positivament que la resolució judicial permeti oferir un marc definit per avançar amb seguretat jurídica, sempre des del respecte a les institucions i a l’Estat de dret”. Tanmateix, el comú canillenc subratlla que, “més enllà del resultat de la sentència, la seva voluntat ha estat i continua sent la de mantenir unes bones relacions institucionals, de diàleg i de cooperació amb el comú d’Encamp, amb qui comparteix territori, interessos comuns i una llarga trajectòria de convivència i col·laboració”.
I acaba afirmant que, en aquest sentit, “el comú de Canillo considera que aquesta resolució ha de servir per mirar endavant, reforçar la cooperació institucional i centrar esforços en els reptes compartits que afecten la ciutadania de tots dos comuns”. Bones paraules. Però seguiran els plets. I la Justícia que, al capdavall, comença a donar mostrar d’estar-ne fins als nassos, dels uns i dels altres. I dels litigis territorials ancestrals que han arribat al segle XXI.