Juli Sánchez ha viscut gairebé tota la seva vida vinculat al futbol. Va ser un dels grans referents de la selecció andorrana, amb 73 internacionalitats, però assegura que poques alegries esportives es poden comparar amb la que ha sentit aquest estiu en veure el seu fill signar el primer contracte professional amb l’Atlètic de Madrid. “Per mi és inclús més il·lusionant que quan jo jugava a futbol. És com si es multipliqués la satisfacció d’alguna cosa ben feta”, confessa, orgullós d’un recorregut que va començar fa més d’una dècada als camps de futbol base d’Andorra.
Aquell nen que va començar a donar puntades a la pilota a la UE Santa Coloma i que més tard va continuar la seva formació a l’Enfaf és avui una de les promeses del planter matalasser. Tot i això, Juli recorda que mai va voler generar expectatives excessives al voltant del seu fill, encara que ja intuïa que tenia una manera especial d’entendre el joc. “No era el típic nen que regatejava molt o que era individualista. De molt petit ja feia passades, assistències i jugava per a l’equip. Eren coses que costava veure en un jugador d’aquella edat”, explica.
Malgrat la seva experiència, sempre ha preferit mantenir-se en un segon pla. Considera que els entrenadors són els qui han de formar el futbolista i que el seu paper és un altre. “L’únic que faig és animar-lo a estar sempre motivat, donar-ho tot a cada entrenament i respectar els companys i els rivals”, resumeix. També fuig de qualsevol triomfalisme. Per a ell, la signatura del contracte és només un pas més. “És molt jove. No ha fet res encara. Ha estat a dues de les millors pedreres, però ara toca gaudir, aprendre cada dia i després ja veurem què passa.” Una serenitat que, assegura, també defineix el seu fill. “És molt realista, molt responsable, molt bon estudiant i s’ho pren tot molt seriosament. Està en el camí correcte”.
La prudència és, precisament, un dels trets que també transmet Julen Sánchez. Amb només 16 anys, afronta aquest estiu com un dels més especials de la seva vida, però evita deixar-se portar per l’eufòria. Quan recorda el moment de la signatura, parla sobretot “d’orgull” i d’agraïment. “Estic molt content de poder fer aquest gran pas. Ara toca continuar treballant per seguir creixent i continuar fent passos endavant”, explica. Tot i que molts poden interpretar aquest contracte com la confirmació que el futbol professional és a tocar, ell ho veu just al revés. “És molt aviat per dir res. Cada vegada és més difícil, hi ha més competència i tots els jugadors són molt bons. S’ha de continuar treballant i estar preparat quan arribi l’oportunitat”, afirma. De fet, insisteix que aquesta signatura no significa haver arribat a cap meta. “Al contrari. Encara queda moltíssim camí. Tant de bo sigui només l’inici”.
Mirant enrere, identifica el seu fitxatge per l’Espanyol com el gran punt d’inflexió de la seva carrera. Va ser aleshores quan va deixar Andorra per primera vegada i va descobrir què significava viure lluny de casa. “Va ser el pas més gran. Em vaig adaptar molt bé als companys, a l’equip i també a viure fora”, recorda. Aquella experiència, sumada als dos anys que ja acumula a l’Atlètic de Madrid, l’ha fet créixer molt més enllà del terreny de joc. “T’has d’adaptar, conviure amb molta gent, educar-te i aprendre moltes coses. Tant dins com fora del camp m’han ajudat molt a créixer”.
Ara, amb una nova temporada a punt de començar, ja pensa exclusivament en continuar evolucionant. Aquest diumenge passarà la revisió mèdica abans de reincorporar-se als entrenaments del planter matalasser, després d’un estiu en què ha combinat les vacances amb sessions específiques de preparació física i els plans individuals marcats pel club. El seu objectiu continua sent el mateix que quan va arribar a Madrid. “El meu somni és arribar al primer equip i poder debutar al Metropolitano”.