Un mantell previ a cotes baixes inexistent, dos dies de nevada intensa amb vents forts i una baixada progressiva de les temperatures van ser els responsables de les dimensions i dels danys excepcionals de l’allau. La clau del seu potencial destructiu va raure en la baixa densitat de la neu mobilitzada. L´allau d´Arinsal va reunir unes característiques que la van convertir en motiu d’estudi per part dels especialistes. Es va construir un enorme dic per desviar l’allau i es va instal·lar un sistema per desencadenar-ne de controlats quan l´acumulació de neu és excessiva.
La magnitud de l’allau van plantejar moltes preguntes a l’entorn d’aquest fenomen i de la preparació d’un país de muntanya com Andorra davant la climatologia extrema. El Centre d’Estudis de Neu i Muntanya, el CENMA, de l’Institut d’Estudis Andorrans, va promoure una exposició sobre aquesta allau, i per mostrar com han canviat els mitjans dels quals disposen ara les autoritats andorranes per fer front a un fet tant extraordinari com aquest. Ha estat objecte de nombrosos estudis que s’han publicat en revistes científiques com Geosciences.
Aquell matí, cap a dos quarts d’onze havia baixat l’allau de Percanela, que va provocar talls a la carretera
Tot i que es podria tornar a produir, cal tenir en compte que aquests fenòmens , normalment, tenen una periodicitat de centenars d’anys entre cadascun. Els testimonis del 8 de febrer de 1996 recorden, que en un principi molts no creien que es produís una allau i molt menys d’aquella magnitud. Aquell matí, cap a dos quarts d’onze havia baixat l’allau de Percanela, que va provocar talls a la carretera i va encendre totes les alarmes. Portaven dos dies de nevades intenses, acompanyades d’un vent fort. Al vespre, la neu acumulada baixava a gairebé 300 quilòmetres per hora per la canal de les Fonts, del solà d'Arinsal que s'arrutlla pels Prats Sobirans i pel torrent Rival. Les imatges són dantesques i esfereïdores encara avui, 25 anys després.
Les allaus són una constant en la vida d'Arinsal. L'any 1936 van baixar totes com la de la Costa de l'Avier i la de l'Alt de la Capa. Tres anys més tard, el 1939 ca l'Areny d'Erts hi va perdre la borda de la Coruvilla i el març del 1949 l'allau del Roc Gros que venia de les canals de la Burna es va emportar la borda que cal Joan Rull tenia als Prats Nous, situats a la zona de Percanela.
El 1971 una altra allau des de l'Alt de la Capa va arribar a tocar de l'Hotel Comapedrosa. Una recopilació més exhaustiva de les allaus, des de l'any 1642, està detallada en el llibre 'Arinsal i el Mas de Ribafeta' de Rosalia Pantebre Trasfí. S'ignora si alguna d'elles va tenir la força del de 1996. Aquest ha marcat sens dubte la història perquè va ser l'infern blanc.