Incles o la rambla de les flors i els dos ponts

Desenes de temporers, centenars fins i tot, dels joves sud-americans que durant més setmanes de les que preveien han quedat atrapats al Principat per la crisi del coronavirus ja havien convertit la vall, Incles, en una de les seves vàlvules d’escapament. Hi anaven quan les autoritats sanitàries mantenien allò de quedar-se tant com es pogués a casa i que se’n sortís només pel que fos imprescindible. Ara que l’obertura, el relaxament de les mesures de reclusió, s’han gairebé aixecat Incles és la rambla. I de les flors. Hi ha gent a mansalva i l’espectacle espatarrant de la natura primaveral hi esclata amb tota la força.

En mal moment, diran alguns, però, el comú de l’unicolor va decidir construir un pont i un edifici de serveis -lavabos- al fons de la vall. Caldrà veure’n el resultat final, però hi ha qui hores d’ara hi veuen tots els mals. De fet, almenys el pont, no hauria aconseguit pas la unanimitat de la majoria demòcrata que governava la corporació canillenca el mandat passat. Però ja se sap que en una institució on no hi ha oposició -i fins i tot, a voltes, quan n’hi ha- fer passar bou per bèstia grossa és bufar i fer ampolles. Hi va haver algunes veus crítiques dins la majoria comunal, però no prou sorolloses com per aturar el pont que, ara mateix, hi sembla un pegat. Però que, ep, s'ha alçat amb totes les de la llei. 

A aquells que són del tros, de la terra, el nou pont que té via directa amb el descampat que fa tasques d'aparcament els fa mal d'ulls, els sembla un pegat innecessari

La construcció, de formigó i fusta, encara no està en servei. Per tant, per arribar fins al descampat que fa d’aparcament continua sent necessari transitar per damunt del ‘pont de tota la vida’. Els dos ponts s’enfronten. Es fan la competència. El nou va directe a l’espai per estacionar en un indret a tocar d’un establiment de restauració que ha assolit una notable requesta en no pas gaire temps. De serveis, de lavabos, fa molt temps que se’n parlava que Incles en tindria. I n’ha tingut. Durant algun temps, aquells prefabricats. Un mòdul essencialment de plàstic que per fer la feina més o menys serveix però que estèticament…

Com caldrà veure si estèticament casarà la construcció que ara s’hi està fent. L’impacte del formigó és brutal. Xoca amb les flors, amb els arbustos, amb els rierols i la natura que l’envolta. Hi xoca tant o més que un punt que molts troben innecessari. S’haurà de veure si acabada la feina i els revestits, la construcció s’adapta una mica més a l’entorn. Esperen els ‘fans’ de sempre d’Incles, els cortalans que vetllen per l’esperit tradicional del paratge, que l’edifici que ha de permetre anar a fer el pipí sense necessitat de trobar un arbre que serveixi de guardaespatlles quedi integrat al paisatge. Però no se’n refien ni poc ni gens. Són massa incrèduls veient algunes de les barrabassades validades per l’autoritat comunal.

I mentrestant, la vall, Incles, engoleix muntanyistes i muntanyencs, excursionistes i caminants, passejadors, amics, parelles soltes o famílies senceres. Amb mascareta o sense. Amb motxilla plena o sense gaire carregar estris. El comú, el servei de circulació comunal, hi fa rondes per garantir que no hi ha embussos majors. I per deixar als parabrises dels vehicles estacionats un fulletó que avisa de la recomanació d’estar-se, a tot estirar, un parell d’hores aparcat. Per garantir la rotació de vehicles. I per seguir els protocols de poder-se estar un parell d’hores a l’exterior.

Però dues hores passejant per Incles -més encara si s’arriba al fons de la vall traginant des de la carretera general- poden ser massa poc. Ben al contrari de l’ofec del confinament, la vall canillenca s’obre de bat a bat per permetre el respir després de tants dies d’estar-se, molt sovint, enllaunat entre quatre parets. Incles, una riuada de gent, un esclat floral, i dos ponts per triar. Encara que un d’ells, el de nova formada, amenaça de ser un pegat. ¿O un pegot?