“No estan matant els elefants. Són veterinaris que els adormen per curar-los, no els passa res dolent”. Les explicacions les donava una família al seu fill petit mentre contemplaven una de les imatges de l’exposició del World Press Photo que fins al pròxim 30 de juny acull l’hotel Pol de Sant Julià de Lòria. La realitat de la imatge era una altra completament diferent: una matança d’elefants autoritzada pel Govern de Zimbàbue per corregir la sobrepoblació que asseguren que hi ha a la Reserva de Savé Valley. Segons les autoritats només hi podrien haver, perquè fos sostenible, 800 animals, però n’hi habiten 2.550 dels 100.000 que s’estimen que hi ha arreu del país.
L’escena és real i ens posa cara a cara amb l’impacte i reflexió que suposa la mostra més important de fotoperiodisme del món. La realitat sovint no ens agrada i quan tenim infants al davant volem mirar de protegir-los del que considerem que no els convé. Però, més enllà de si aquella criatura té prou edat per visitar la mostra, no ens hauríem de plantejar també si no estem desaprofitant una ocasió per fer-los conscients del món que ens ha tocat viure? La foto pot tenir un punt de violent, però si té quelcom positiu l’exposició és que aporta molt context: podem aprendre que les autoritats del país estan preocupades per l’increment de conflictes entre fauna i humans arran de la sequera, que empeny els animals cap a zones pobles; podem saber que la carn dels elefants sacrificats es distribueix entre les comunitats locals i el marfil es va entregar a les autoritats del parc; però també podem ser conscients que les organitzacions en defensa de la vida silvestre condemnen les mesures de sacrifici i qüestionen les dades de superpoblació.
I com aquest cas, tants altres. Perquè la quarantena d’instantànies que conformen la mostra ens fan partícips d’un món que a vegades no volem veure o que ni ens imaginem. Incendis, sequeres o grans inundacions provocades pel canvi climàtic i els fotoperiodistes ens mostren el desastre, però també com la realitat continua i una parella i el seu entorn decideixen tirar endavant un casament encara que sigui amb l’aigua fins als turmells.
I la guerra...què dir de la guerra? A Gaza, a Ucraïna... tant lluny i tant propers. Sang, cossos a terra, destrucció, misèria i fam ens remouen, però un cop més la vida s’imposa entre tot aquest soroll i en aquesta finestra oberta al món podem descobrir com una família de la Franja de Gaza trenca el dejuni del Ramadà entre les restes del que era casa seva.
Protestes, actuacions policials, els ICE d’Estats Units -temàtica de la foto guanyadora del certamen d’enguany-, però també natura, comunitats indígenes i tradicions o la realitat de persones anònimes o no tant que tenen històries per explicar. Només quan ho tens al davant pots sentir l’impacte que genere veure l’estat físic d’una exballarina de 46 anys afectada d’anorèxia des dels 10. La malaltia s’ha fet resistent a la teràpia i l’obliga a rebre cures pal·liatives.
I el colofó a la mostra el posa l’espai memorial creat pels Amics del Disseny per homenatjar els periodistes morts mentre feien la seva feina. Llenços de paper amb els noms de tots ells, un per cada any des del 1992. I si algú creu que la llibertat de premsa té un bon estat de salut i millora a mesura que avancem en el temps, potser s’endú una sorpresa: la llista més llarga de víctimes (129, la majoria a Gaza) per al 2025. És necessari o no dedicar-hi un temps de reflexió?
Comentaris