L’encarregada de dirigir la jornada ha estat Sílvia Aldavert que, aprofitant que s’ha de presentar la llei per la despenalització de l’avortament, ha fet un repàs històric de què ha passat a Espanya, i especialment a Catalunya, per mirar “de definir els marges, si és que n’hi ha, de negociació. Ja sabem més o menys que volen fer, i nosaltres volem una altra cosa”, diuen des d’Acció Feminista. “Si féssim una llei d’avortament en paper en blanc que faríem?”, ha preguntat Aldavert. Durant les gairebé tres hores que ha durat la trobada, l’experta ha exposat el que ha vist ella sobre la legislació a l’estat espanyol i com es podria fer a Andorra. Per començar, ha explicat que quan legisles d’avortament s’ha de posar en un marc conceptual i polític d’instruments internacionals que estan vinculats al paradigma de drets sexuals i reproductius, i aquests ha d’incorporar el tema anticoncepció, la violència institucional i contra els drets sexuals i reproductius. I si això no s’està duent a terme com marca la llei, cal sancionar-ho: “Si tens legalitzat l’avortament i els professionals obstaculitzen o les dones no hi poden accedir, s’està cometent violència institucional”.
També ha posat en relleu que quan es parla d’avortament “se centralitzen molt les discussions sobre els tres supòsits bàsics: el risc per a la vida de la mare; problemes de salut del fetus; o violació”. Segons ella, això és el que s’ha anat imposant des del control estatal, i que hi hauria una gran llista de supòsits que no s’acabarien mai, però també seria interessant “que no n’hi hagués ningún”.
Aldavert ha continuat explicant que la despenalització de l’avortament és un deute històric, i que hi és a molt pocs països. Posant d’exemple a l’Estat espanyol mateix, ha ressaltat que continua estant penat si no compleixes una sèrie de situacions i de criteris. Per tant, per crear una llei d’avortament, el pas clau és determinar quins són els criteris que es volen seguir: “Volem legislar amb la base (de terminis) d’evidència científica, o amb la base que creiem en la capacitat de decidit de les dones? I aquí és on apareix el gran tema: la vida. Però, quan comença a viure una persona? Quan comença a pensar, quan el cor li comença a bategar, quan li comença a funcionar el sistema nerviós…?”.
Aldavert diu que el principal problema a l’hora de legislar és que “es mira des de la sospita que a les dones ens agrada anar a avortar”
Posant d’exemple de nou a Espanya, ha ressaltat que es va determinar que la viabilitat fetal era a les 22 setmanes d’embaràs, però que l’evidència científica està avançant molt ràpidament, i ara mateix hi ha moltes dones que estan rebent diagnòstics molt complicats i que els comitès no els aproven l’avortament “perquè es va determinar que era a la setmana 22”. Per això, segons Aldavert, cal fer una reflexió, però el principal problema a l’hora de legislar és que “es mira des de la sospita que a les dones ens agrada anar a avortar”.
I a Andorra? Doncs, des d’Acció Feminista ho tenen molt clar: “Exigim la legalització en territori andorrà i insistim que despenalitzar i no reembossar la interrupció voluntària no canvia res a la pràctica i segueix representant una vulneració d’aquest dret fonamental”. Recalquen que no volen ajudes, sinó que volen drets, i també volen l’acompanyament de les dones: “no volem una obligació d’un assessorament que les victimitza, recordant-los la possibilitat de donar els fills en adopció, o que les obliga a un període de reflexió”.