La sala de la Massana Còmic s’ha omplert de vinyetes publicades a El Jueves sota el pseudònim de CARLÖS: escenes grotesques, acudits incòmodes i situacions surrealistes que, amb aparença de disbarat, acaben apuntant directament a temes ben reals com la corrupció, la immigració o les contradiccions socials. Una exposició que no busca agradar a tothom, sinó provocar.
Més d’una cinquantena de persones han assistit a una presentació amb to distès i marcadament humorístic, conduïda per l’apassionat Joan Pieras, president de l’ARCA, la consellera de Cultura de la parròquia Alèxia Verdaguer i el vicepresident de l’ARCA Jordi Planelles. Durant l’acte, s’ha dibuixat el perfil d’un creador polièdric —actor, dibuixant i col·leccionista— que es mou amb naturalitat entre disciplines. Aquest triple vessant ha estat, precisament, el fil conductor d’un petit homenatge pel seu 50è aniversari, celebrat tot just el dia anterior, ahir divendres. Tres regals simbòlics, un per cada faceta, han protagonitzat un dels moments més celebrats.
Verdaguer li ha fet entrega d’un cotxet commemoratiu creat per Joan Subirana en la segona edició de la Massana Còmic, una peça vinculada a la història del festival. Planelles, per la seva banda, li ha lliurat una il·lustració molt especial: l’últim Superlópez dibuixat per Jan, fill predilecte de la parròquia, que no ha pogut assistir a l’acte però ha volgut ser-hi present amb aquesta obra. Finalment, Pieras li ha entregat una peça especialment significativa: una pàgina original de 1954 d’Ángel Nadal, procedent dels famosos tebeos de la seva infantesa i que, fins ara, no tenia a la seva col·lecció.
Visiblement emocionat amb aquest darrer obsequi, Areces ha reconegut que tenir originals de referents com el Jan o Nadal és “un orgull”. No és estrany: Francisco Ibáñez és un dels seus grans ídols, i la seva passió pel còmic clàssic forma part essencial del seu univers creatiu. De fet, durant l’acte no han faltat bromes sobre la possibilitat d’endur-se alguna de les peces històriques exposades, com la primera aventura de Mortadel·lo, davant la complicitat del públic.
Més enllà de l’anècdota, la conversa ha servit per aprofundir en el contingut de l’exposició. “Es trobaran una col·lecció de xistes que vaig fer fa un munt d’anys… i que ara m’estan sorprenent a mi mateix”, ha explicat. Una revisió amb distància que li permet mirar-se amb ironia: alguns acudits encara funcionen, d’altres -admet- han envellit pitjor. “Hi ha alguna cosa més cretina que fer-se gràcia a un mateix? Doncs m’està passant”, ha ironitzat.
TEMPS I HUMORS DIFERENTS
El seu humor, però, no és innocent. Ell mateix el defineix com a “salvatge” i admet que sovint té una component incòmoda o fins i tot ofensiva. “No hauria d’haver-hi límits en la ficció”, ha defensat, tot aclarint que el seu únic filtre era el gust personal. Això l’ha portat a evitar determinats registres, però a abraçar-ne d’altres com l’escatologia o el gore, presents en moltes de les vinyetes exposades. Una manera d’entendre l’humor que, traslladada al present, pot generar controvèrsia.
“Segur que hi ha coses cancel·lables”, ha reconegut, tot assenyalant el canvi de paradigma: abans, qui volia queixar-se ho havia de fer mitjançant una carta al director amb paper, segells, Correus... Un procediment molt feixuc. Avui, qualsevol reacció és immediata i amplificada per les xarxes socials: “Qui sap si republico això ara mateix... No em cansaria de judicis”, admet. Aquest contrast amb el passat també s’ha evidenciat en la seva experiència laboral com a dibuixant. A El Jueves, ha recordat, treballava amb total llibertat, enviant directament les pàgines sense filtres previs. Una dinàmica molt diferent de la d’altres publicacions com a Mr. K, on sí que havia de passar controls editorials.
Tot i l’estima per aquella etapa, Areces ha deixat clar que el dibuix ja no forma part del seu present. “Quan es converteix en feina, és com baixar a la mina”, ha dit, amb el seu habitual to entre sincer i humorístic. A més, ha estat contundent sobre la realitat econòmica del sector: “És tan poc rendible que no compensa”. Tant és així que fa anys que no dibuixa, ni tan sols en format digital. En paral·lel, la seva carrera com a actor continua en plena forma. La seva recent participació a la nova entrega de Torrente Presidente—en la que és ja la tercera vegada que hi apareix, aquesta vegada sol·licitant ell expressament un paper— evidencia la vigència d’un perfil interpretatiu que, igual que el seu humor gràfic, transita còmodament pel territori del grotesc.
L’exposició esdevé, així, una finestra a una etapa concreta de la seva trajectòria, però també un reflex d’una manera d’entendre l’humor que avui es mou en una frontera cada vegada més estreta. I mentre descobreix Andorra per primera vegada -“estic al·lucinant amb aquestes muntanyes”-, Areces ja pensa en excuses per tornar. Potser amb noves conferències. O potser, simplement, amb més d’aquest humor incòmode que, a la Massana, encara ha trobat refugi.