La Comella Parc d’avui és herència, doncs, d’aquella que es va bastir sobre normes de classificació del sòl. És, aparentment, una mena de dret adquirit que cap administració ni comunal ni nacional no s’ha atrevit a qüestionar i, menys encara, a fer saltar pels aires. I és que és el 29 de març de 1995 quan s’inscriu a nom de la societat La Comella Parc SA el terreny conegut com a Cortal de l’Estevet i Borda del Roselló, on s’han desenvolupat les diferents fases de la urbanització. El 20 de setembre de 1995 s’autoritzen les obres d’urbanització, amb la creació dels vials que donen servei a la zona i de les parcel·les edificables, i el 14 de maig de 1998 aquest vial es cedeix al comú.
En principi, amb aquelles tres actuacions es van posar els fonaments de tots els habitatges que s’han anat construint després. Perquè mai s’ha modificat el règim que es va consignar, per se, en aquell moment. Quan es va posar en marxa aquella urbanització, ja s’ha dit, no existia normativa que permetés classificar el sòl, i tot el terreny de propietat privada tenia la consideració de sòl directament edificable. Les normes que han vingut després no han fet res més que consolidar aquells drets assolits del no res. Aquella herència de l’urbanisme quan no era urbanisme s’ha anat perpetuant.
Quan es finalitzi la fase ara controvertida, que fa saltar espurnes entre altres habitants de la zona i que volen dir el nom del porc, benentès, a l’actual corporació per no haver parat els peus als promotors, a les màquines i als totxos -totxos literals que vindran, és clar- en una reunió prevista des de fa un mes i que s’ha de celebrar aquesta setmana vinent en un clima calent i lleugerament enrarit, a la Comella Parc hi haurà més de cent habitatges adossats. El 1998 es van alçar els primers. Una desena. L’any següent s’hi van començar a edificar deu habitatges més. I el 2002 vindria la fase més intensiva fins ara: 22 habitatges unifamiliars adossats d’una sola tacada.
S’agafaria després aire. Perquè la zona va respirar durant un bon temps. Pràcticament dues dècades. I no va ser fins al 2021 i el 2022 que es van començar a alçar trenta habitatges repartits a parts iguals entre els dos anys citats. Encara el 2022 s’hi afegiria una altra construcció i l’any passat una altra. I ara, aquest 2026, s’ha començat a desforestar un altre espai de la Comella per tal de bastir-hi, d’un sol cop, 28 habitatges que treuen de polleguera els veïns. Per l’impacte ambiental, pel visual, pels sorolls que hauran de suportar durant temps, el pas de camions. Però tots són fills de la mateixa herència urbanística. La norma de quan no hi havia norma o tot, o gairebé, valia.
Perquè la llei d’ordenació del territori de l’any 2000, primera arma que hauria pogut servir per posar fre a allò, llavors, sense la consciència (in)sostenible d’ara, va establir que els terrenys amb urbanització consolidada, com és el cas de la Comella Parc, s’havien de classificar com a sòl urbà consolidat i, per tant, directament edificables. En aquest context, la promoció de les 28 cases adossades és una iniciativa privada que s’inscriu en aquest desenvolupament urbanístic preexistent, amb parcel·les ja classificades com a sòl urbà consolidat i, per tant, edificables. Ningú no ha volgut tallar el cordó umbilical d’aquesta perversa (des)planificació urbanística.
La sol·licitud de la llicència relativa a les cases que ara, ben aviat, es començaran a construir es va entrar a tràmit el gener del 2024, coincidint amb l’inici del mandat. I la promoció ha seguit la tramitació ordinària i ha rebut els informes sectorials favorables, inclosos els de Govern. ¿Que s’hauria pogut frenar o com a mínim obligar a reduir la intensitat constructiva? Segurament. ¿En quines condicions? És la bala que es guarda a la recambra el comú per explicar dimarts als veïns. Uns veïns que estan enfilats.