L’associació que aglutina els professionals del guiatge turístic demana una accelerada en la confecció del reglament que ha d’establir com passar d’informador a guia. I que ha de fer que els guies, com en el cas dels de muntanya, tinguin un major reconeixement i, per tant, puguin tenir un major pes i incidència en el panorama laboral i turístic. Ho expliquen el president i un dels vocals de l’entitat, Jordi Freeman i Joan Pla, respectivament. Tots dos mostren un tarannà constructiu. I asseguren que si tot estigués més regulat i definit segurament es podrien plantejar més propostes i activitats consolidades i permanents que farien, d’una banda, que hi hagués un increment i millora del servei i, de l’altra, que més persones es poguessin dedicar a un sector que tot i ser “molt agraït” no genera prou atractiu.
Freeman i Pla expliquen que l’associació aglutina actualment 32 persones. D’aquestes, una quinzena es poden dedicar en exclusiva al guiatge turística una part de l’any. L’altra, però, es viuen, sobretot, de fer de monitors d’esquí. A l’hivern, és clar. Hores d’ara només hi ha quatre o cinc persones al país que puguin viure en exclusiva de fer de guia turístic. Que és diferent, fan notar, del guia de muntanya. Els primers, per dir-ho així, són urbans. Com a molt es poden endinsar en la Ruta del Ferro o el llac d’Engolasters. “Però res de portar la gent a la muntanya. És un tema de riscos.” Els guies de muntanya ja tenen tot el mapa normatiu complet. Just el que reclamen els turístics.
FORMACIÓ
Freeman i l’associació demanen que se’ls tingui en compte a l’hora d’elaborar un reglament que va manifestament amb retard. L’entitat voldria participar en la taula de treball que serveixi per elaborar aquest marc normatiu. I, a partir d’aquí, que siguin formadors de l’associació els qui resolguin qui pot passar d’informador a guia. “Ets informador i vols passar a guia? Doncs has de passar X hores de pràctica amb els nostres guies i serà un dels nostres formadors el que decidirà si tu pots ser o no pots ser guia. Si tens les qualitats necessàries.” I deixen clar els dos integrants que aquestes qualitats van més enllà dels coneixements -diguem-ne culturals, que són els bàsics que es donen i s’exigeixen per poder ser informador- o d’haver passat un curs de primers auxilis, que també és necessari.
“És més una qüestió de tracte i de saber gestionar. Jo que sé”, continua dient Freeman. “Tens previst portar un grup a Engolasters i a mig fer es posa a ploire. Doncs has de ser capaç de canviar el programa. D’actuar sobre el terreny.” En fi, que l’associació reclama tenir un paper clau a l’hora de poder atorgar la titulació de guia turístic. I d’acreditar aquells que vénen d’anys enrere. Que tenen potser la pràctica més que assolida però no la paperassa necessària. Tot això és el que s’hauria de definir en aquest reglament que ha de penjar de la llei de turisme. Una llei en la qual sí que es va oferir l’associació participar.
Pla i Freeman expliquen que hores d’ara, els guies turístics andorrans tenen més reconeixement fora d’Andorra que a Andorra mateix. I no ho diuen pas per les agències de viatge, que expliquen sense embuts que sí que els tenen en consideració i són la seva principal font proveïdora de clients, de llarg, si no especialment de l’administració. Recorden per exemple, que per a Andorra Turisme no són pràcticament visibles. I, en canvi, en ser membres de l’associació, són immediatament integrants d’una federació internacional que sí que té un pes. Fora d’Andorra, per exemple, disposar del carnet de guia turístic expedit per l’associació -que té els seus estatuts al dia i tota la mandanga- obre portes.
És a dir, permet per exemple tenir un paper rellevant si es forma part d’un grup de turistes o, per exemple, servei per accedir normalment de manera gratuïta a llocs o monuments turístics d’arreu del món. Joan Pla ho sap de primera mà perquè aquest mateix estiu ha estat per Galícia i s’hi ha trobat. I, de fet, es demana, perquè no ho recorda, si amb el carnet de guia turístic té l’entrada gratuïta als monuments -museus, establiments turístics…- andorrans com ha tingut porta oberta en un munt d’indrets gallecs.
INDRETS MÉS SOL·LICITATS I PROVEÏDORS
A Andorra el que més interès suscita són “els nuclis antics d’alta muntanya” i monuments com Casa de la Vall, “més que no pas Meritxell”, recorda Freeman. Els dos representants de l’associació deixen clar que cal diferenciar entre el turista d’autocar que ve quatre o cinc dies i visita diverses coses o el passavolant, normalment privat, que fa una visita com aquell que diu de cortesia. Els primers poden fer estades per Pal, a Ordino a la Casa-Museu d’Areny Plandolit, potser s’acosten a Sant Joan de Caselles, alguns treuen el cap per Engolasters…
Mentrestant, aquest estiu, recorden Freeman i Pla, han funcionat molt bé els grupets, sobretot d’espanyols, que han vingut essencialment a veure l’espectacle del Cirque du Soleil. Però han vingut amb temps i han aprofitat poc menys de mig dia per veure els entorns de la zona on hi havia instal·lada la carpa on es feia ‘Radio Andorra’. Això vol dir, essencialment, els recintes parlamentaris, potser l’església de Sant Esteve i poc més.
Els dos representants de l’associació de guies turístics expliquen que ha baixat la feina perquè ha caigut força el turista francès. Però això, d’alguna manera o altra, s’ha compensat amb un creixement clar del visitant espanyol. El president de l’associació indica que els principals proveïdors de clients “són les agències de viatge del país, que són tres, potser quatre. I després, nosaltres, l’associació, sí que és cert que hem crescut molt a nivell d’Espanya. Les agències espanyoles cada cop estan demanant més que hi hagi un guia del país. Inclús portant ells el seu propi acompanyant”.
“És un punt qualitatiu”, indica Jordi Freeman. “No tindreu pas un guia del país?”, replica Pla rememorant algunes de les demandes que els fan agències espanyoles. I tots dos expliquen que “ells porten un acompanyant. Però és això, fa un acompanyament i altres tipus de suports. Però el guia, qui explica les especificitats i les característiques, qui explica les anècdotes, és el guia del país, que és qui ho coneix”. I d’això n’estan molt satisfets, perquè els ha permès guanyar un volum que fins ara no tenien. O, potser dit d’una altra manera, havien perdut.
INTRUSISME
Per això, referent a les empreses espanyoles o, fins i tot, als guies que vénen de fora, els dos responsables de l’associació de guies turístics eviten parlar d’intrusisme. Consideren que no ho és. “No podem imposar que no vinguin de forma perquè no som suficients al país per fer de guies. No hi ha suficients guies per la demanda que hi ha. Si tots els grups que vénen de fora els haguéssim de portar els que som avui al país, no podríem fer-hi front”, indica Freeman. Quant a persones del país que es dediquin a aquesta tasca sense estar associats, els dos dirigents de l’associació recorden que “ara mateix qualsevol pot ser guia en aquest país”.
I aquí és quan tornen a entrar en el tema de la regulació i l’acreditació. Si per poder exercir cal acreditar una formació i uns requisits, i aquests quedessin recollits en un reglament i el reglament establís que és l’associació qui ha de validar tota aquesta formació i qui acaba acordant qui assoleix la titulació o no, tant l’associació com la professió assolirien un valor que ara, malauradament, no té. I amb la professió valorada i estabilitzada, potser també es podria oferir un ventall de possibilitats que ara no hi són. Perquè sense regulació no ostenta cap mena de seguretat.
Ara hi ha un tarifari -que es permet rebaixar en el cas dels associats que tenen molta feina assignada a través d’una agència- i es mira de repartir la feina tant com es pot entre tots els associats. Els responsables de l’associació saben perfectament qui té més disponibilitat i qui en té menys. Però, amb tot, és quelcom molt casolà. “És una feina de maig, juny i setembre i octubre a tope i després novembre, juliol i agost trampeges. I de desembre a mitjan d’abril pràcticament no hi ha gran cosa”.
“Això també fa que la gent no s’hi dediqui tot l’any”, remarca Freeman. “No és que no atregui perquè no és una feina agraïda. Segurament és molt agraïda. Si t’agrada, realment és una feina molt agraïda. Però no atreu perquè no dona de menjar cada dia. Perquè a l’hivern, per exemple, gairebé no hi ha turisme cultural”, remarca Pla. Amb el reconeixement de la professió es podria segurament també establir un millor calendari de visites, facilitar unes rutes més completes perquè hi hauria gent que les podria oferir. Que en podria fer el guiatge. I, tot plegat, seria una roda positiva. Ara, en cal fer un bon engranatge.