El futbol femení andorrà creix. Ningú ho discuteix. Hi ha més nenes jugant, més estructures de base, més seleccions, més visibilitat i, fins i tot, tenen referents internacionals. Però, la pregunta que sobrevola el Dia Internacional del Futbol Femení és una altra: creix prou? La resposta, pràcticament unànime entre jugadores, entrenadores, àrbitres i directives, és que encara no.
Les reivindicacions es repeteixen en gairebé tots els testimonis: horaris pitjors, menys recursos, infraestructures limitades i una professionalització encara molt llunyana. Maria Moles, actual jugadora de l’AE Prat, explica que, en molts equips, “les noies sempre tenim els entrenaments a les pitjors hores”. També denuncia diferències en l’estat dels camps, vestuaris o condicions generals. “La sensació és que el millor és per a ells, i elles que es conformin amb el que hi ha”, conclou.
Maria Ruzafa és encara més contundent: “El femení mai és prioritat”. La jugadora, actualment al REA de Creta (Grècia), relata diferències salarials respecte al futbol masculí, però també desigualtats molt més quotidianes: pisos compartits, menys recursos tècnics o disponibilitat dels camps a última hora del vespre.
“La sensació és que el millor és per a ells, i elles que es conformin amb el que hi ha”, conclou la jugadora Maria Moles
Una realitat que també coneix bé Marina Fernández, una de les figures més longeves del futbol femení al país. “Jugàvem a les nou del vespre i sense anorac”, recorda sobre els seus inicis a la lliga femenina andorrana. Per ella, el problema no és només econòmic, sinó estructural: manca de fisioterapeutes, preparadors físics, centres de tecnificació i suport professional.
La mateixa estructura competitiva evidencia les limitacions actuals. Per exemple, tot i el creixement dels últims anys, la competició sènior femenina continua disputant-se en format futbol 7. Catia da Silva, seleccionadora sub-16 i una de les entrenadores del sènior de l’Enfaf, admet que el problema és purament quantitatiu: “Encara no tenim prou jugadores per tenir competicions femenines de futbol 11”.
També Luis Miguel Abrahan, coordinador del futbol femení del FC Santa Coloma, insisteix que la gran dificultat continua sent la base. El club compta actualment amb equips femenins en categories benjamí-aleví, infantil-cadet i sènior, però alerta que encara hi ha pocs clubs apostant realment per una estructura femenina sòlida. “El problema és que molts equips volen començar per dalt, creant un sènior, però sense treballar la base”, defensa.
Tot i això, gairebé totes les protagonistes coincideixen que el futbol femení viu avui el moment de més visibilitat de la seva història. Tere Morató, actual jugadora professional del València CF, recorda que quan era petita pràcticament no podia veure partits femenins per televisió i que va créixer sense referents futbolístics femenins. Ara, en canvi, les nenes poden seguir competicions, consumir contingut a xarxes socials i identificar-se amb jugadores professionals. “Abans no podies veure futbol femení; ara qualsevol cap de setmana pots veure’n”, explica.
Maria Moles també destaca aquest canvi cultural: “Ara veus samarretes de l’Alexia o de l’Aitana pel carrer, i no només del Messi o del Lamine Yamal”. Per moltes de les entrevistades, el boom del Barça femení ha estat determinant per normalitzar el futbol femení entre les noves generacions.
La normalització, però, no implica que hagin desaparegut determinades actituds. Morató admet que encara hi ha comentaris masclistes a xarxes socials o en entorns esportius. Moles considera que el futbol continua sent “un reflex de la societat” i que problemes com el masclisme, la xenofòbia o l’homofòbia continuen presents dins i fora dels camps.
Annabel Llevot, directora general del FC Santa Coloma, assegura que les dones directives continuen havent de demostrar més capacitat que els homes per obtenir el mateix reconeixement. La presència femenina en juntes directives de clubs andorrans continua sent pràcticament testimonial. En l’arbitratge, la situació és similar. Ainhoa Fernández explica que només hi ha dues dones entre els àrbitres de primera divisió andorrana, sent ella una d’aquestes. Tot i atribuir aquesta xifra tan baixa al poc atractiu de la figura d’àrbitre, independentment del sexe.
Marina Fernández ho resumeix amb una idea clara: “Sempre hem hagut de lluitar pels recursos mínims per poder practicar esport”
Per a Justo Ruiz, director tècnic del futbol femení de la Selecció, el gran repte continua sent cultural. Considera que moltes famílies encara perceben el futbol com un esport “de nens” i que les nenes arriben massa tard a aquest esport. També apunta altres condicionants específics d’Andorra: la gran oferta esportiva del país, el pes dels esports d’hivern i la dificultat d’entrenar a l’aire lliure durant bona part de l’any. La mateixa línia defensa Llevot, que considera que el principal repte és una combinació de factors culturals, econòmics i estructurals. “Quan hi ha una aposta cultural real, arriben els recursos”, resumeix.
Malgrat el creixement evident, el proper repte del futbol femení és evitar instal·lar-se en una mena de sostre estructural si no es fa un pas més. Marina Fernández ho resumeix amb una idea clara: “Sempre hem hagut de lluitar pels recursos mínims per poder practicar esport”.
I és aquí on apareix la gran contradicció del futbol femení, andorrà en aquest cas. Mai abans hi havia hagut tantes nenes jugant, tanta visibilitat ni tants equips. Però, al mateix temps, moltes de les reivindicacions que feien les pioneres continuen pràcticament intactes. El futbol femení creix. La qüestió és si ho fa suficientment perquè les futures generacions no hagin de continuar reclamant exactament el mateix.