“Veig el Toni des d’allà dalt flipant”, ha confessat una de les seves amigues durant un dels parlaments més emotius de la tarda. “Penso que en qualsevol moment s’obrirà aquella porta i entrarà cridant i abraçant tothom, dient: “Què collons feu aquí? Això no és la festa”. La frase ha provocat somriures entre els assistents perquè descrivia perfectament el caràcter de Gamero. Un home expansiu, amic de les abraçades, de les sobretaules llargues, de les caminades per la muntanya, dels viatges i de la fotografia. Un home que, segons recordaven els seus amics, sempre trobava la manera de reunir la seva gent.
“Et donem les gràcies per haver format part de les nostres vides de mil i una maneres, per reunir la teva gent, per donar optimisme en qualsevol situació, bona o dolenta, i per les teves abraçades”, li han dit durant el comiat. Aquella capacitat per connectar amb les persones també va marcar la seva etapa al capdavant de l’Associació de Trasplantats i Donants d’Andorra (ATIDA). Després de ser diagnosticat de leucèmia i de rebre un trasplantament de medul·la òssia el 7 d’abril del 2020, en plena pandèmia, Gamero va decidir compartir públicament la seva experiència. Primer a través del llibre ‘Diario de una leucemia’ i després participant en campanyes de sensibilització i activitats de l’entitat que acabaria presidint.
Durant la cerimònia, una representant d’ATIDA ha recuperat alguns fragments dels seus escrits per recordar la manera com entenia la vida després de la malaltia. “Cal mirar al teu costat. Segur que pots aportar alguna cosa a algú perquè se senti una mica millor”, havia escrit Gamero. Una frase que resumeix bona part del seu compromís amb l’associació i amb les persones que travessaven processos semblants al seu. També s’han llegit les paraules que va dedicar al donant anònim que li va salvar la vida. “Em va donar una segona oportunitat per continuar vivint”, escrivia. Una oportunitat que va aprofitar amb una intensitat que ell mateix reivindicava.
Una de les històries que millor ho exemplifica és la seva participació als Jocs Mundials de Trasplantats. El 2025 va viatjar a Dresden, Alemanya, per representar Andorra en la competició de dards. Va tornar amb una medalla de bronze, però el resultat esportiu era gairebé secundari. “El que més il·lusió em feia era que se celebressin a Alemanya, el país del meu donant”, havia deixat escrit. Per a ell, aquell viatge era una manera d’honorar la persona que li havia permès continuar vivint. “Era una forma de recordar espiritualment que jo era allà gràcies a ell i al seu altruisme”.
L’experiència va acabar convertint-se en una de les moltes victòries personals que va acumular després del trasplantament. “És molt positiu tornar-se a sentir viu i recuperar coses que pensava que no podria tornar a sentir. El que més desitjava era viatjar, fotografiar aquests viatges, abraçar, dir “t’estimo” i ballar als concerts”, explicava. La mateixa energia que transmetien aquestes paraules ha aparegut una vegada i una altra en els records dels seus amics.
Un dels moments més colpidors del funeral ha arribat amb el relat d’una companya que havia compartit amb ell els anys d’escola i també bona part del seu recorregut vital posterior. Ha recordat una conversa aparentment intranscendent que avui adquireix un significat especial. Gamero li havia demanat de tornar a organitzar un dels tradicionals sopars de retrobament dels companys d’EGB. En pocs dies ja havien començat a buscar dates. Però poc després ell va haver de tornar a ingressar.
“Recordo perfectament que em vas dir que de cap manera suspengués el sopar”, ha explicat. Ella s’hi va negar. “Et vaig respondre que de cap manera podíem fer un retrobament sense tu”. La coincidència ha volgut que una de les dates proposades per a aquella trobada fos precisament el dia del seu comiat. “Mai no m’hauria imaginat que acabaríem reunits aquí acomiadant-te d’aquesta manera tan bonica i alhora tan difícil”, ha dit amb la veu trencada.
Tot i el dolor, els qui han intervingut han insistit a recordar els anys que Gamero va aconseguir guanyar a la malaltia i tot el que va fer durant aquest temps. Viatges, projectes, amistats i un segon llibre, ¿Y ahora qué?, que havia de presentar aquest Sant Jordi i que finalment no va poder veure la llum pública a causa de l’empitjorament del seu estat de salut.
La cerimònia també ha inclòs un vídeo preparat per una de les seves nebodes des de Liechtenstein, amb imatges familiars i moments quotidians del Toni més íntim. Mentrestant, al centre de l’església, un llibre recollia els records escrits dels assistents, testimonis d’una vida que va deixar empremta en moltes persones. Quan la música de ‘La fiesta’ ha començat a sonar, molts dels presents han entès que aquell era probablement el final que ell mateix hauria escollit. No un silenci solemne ni una tristesa resignada, sinó una celebració de tot el que havia compartit amb els altres.
Perquè si alguna idea ha quedat clara entre les parets de Santa Eulàlia és que Toni Gamero va aconseguir allò que ell mateix considerava essencial després d’haver superat la leucèmia: omplir la vida de moments. “Després de superar la malaltia i poder continuar viu, la vida consisteix a col·leccionar moments. Per petita que sigui la cosa que facis, gaudeix-la al màxim i genera records”, va escriure. I aquest diumenge, a Encamp, centenars de persones han demostrat que ell en va deixar molts.