Per arribar a ‘Foc i lloc’, primer va passar per ‘Això és casa meva (o de moment això és així). Un primer procés de creació partint de la reflexió sobre la identitat i la pertinença fet amb la seva germana Èlia Riba, professora de batxillerat, però també amb un seguit de converses amb persones del país que tenen vincles amb la cultura popular, la història, el territori, la filosofia i l’antropologia. “Amb aquest marc, agafant elements de la identitat andorrana i del Pirineu i a partir de la pedra seca miro de plantejar la construcció d’un lloc”, detalla Riba, afegint que el concepte de ‘casa’ no fa referència només a la part emocional, sinó també la pertinença a un col·lectiu.
El públic hi trobarà dansa contemporània, però Riba juga amb un parell d’elements més: les pedres i una butaca. Pedres que formen part d’un mur de pedra seca a mig construir i que com si d’un puzle es tractés, l’artista mira de buscar-los l’encaix. I la butaca que l’acompanya allà on va, “una mena de protuberància del jo” que li serveix per anar buscant el lloc ideal per encaixar i arrelar.
“Estrenar en un lloc amb tanta repercussió caga una mica perquè si no surt bé hi ha molta gent que ho veu, però d’altra banda també et dona molta visibilitat i et permet fer xarxa amb programadors, artistes i companyies d’arreu del món”, destaca Riba
I per què el canvi de nom en el títol de l’espectacle? D’entrada, per un tema de “sonoritat i llargada”, i perquè tampoc hi acabava de trobar “el feeling” necessari. A més, el foc i lloc “forma part de la nostra idiosincràsia, és un impost actual, que en fem un ús quotidià”, i alhora té en compte el foc com un element central a l’hora de crear comunitat.
Els primers testos de ‘Foc i lloc’ s’han fet al país amb assajos oberts i mostres del procés creatiu, però l’hora de la veritat arribarà el 13 i 14 de setembre a Fira Tàrrega. “Estrenar en un lloc amb tanta repercussió caga una mica perquè si no surt bé hi ha molta gent que ho veu, però d’altra banda també et dona molta visibilitat i et permet fer xarxa amb programadors, artistes i companyies d’arreu del món”, destaca.
I si volen veure’n el resultat al país, caldrà esperar fins a l’octubre, quan arribi una nova edició del FesTac a Sant Julià. Serà també ‘casa’, i és que el festival lauredià li ha fet suport econòmic però també li ha facilitat una residència artística. “És un festival que es va crear amb aquesta motivació de donar espai als artistes locals però també per portar al país artistes de fora i oferir una programació de qualitat a un públic que potser està acostumat a un altre tipus de consum cultural”, reconeix. Emma Riba destaca la importància de les arts escèniques de carrer per “democratitzar l’accés a la cultura a tothom”, ja que no cal, per exemple, pagar una entrada i està a l’abast de qualsevol passejant.
EL CAMÍ A SEGUIR
Riba té clar que el camí que ha iniciat el ministeri fent convenis amb festivals i fires de fora per poder donar projecció als artistes del país és la via correcta per on cal continuar. “És la manera que a qualsevol artista se’ns pugui conèixer i com a país mostrar el què fem aquí. Amb Andorra Crea ja va sortir una mica aquesta reflexió”, exposa, afegint, però, que “els primers que hem de confiar en què es fan coses de qualitat som nosaltres, els artistes”. A partir d’aquí, és imprescindible el suport del ministeri. Perquè des del seu punt de vista cal eliminar “aquesta frontera” que es genera i que impedeix que els d’aquí surtin a l’exterior i que els de fora mirin cap al Principat per trobar propostes interessants. Ja sigui per estereotips o per la imatge que es transmet, sovint quan es parla d’arts escèniques d’Andorra, a fora “et poden preguntar: ‘però teniu teatres?’”. Per tant, per a Riba cal poder explicar a fora “com està el panorama actual de les arts escèniques i generar xarxa i vincles que en un futur no sé en què es poden materialitzar”.