“El dol sempre és trist perquè hi ha pèrdua, perquè hi ha una absència que a més, és irreparable. L’esperança, en canvi, és vitalitat, primavera i començament”, reconeix. Com lligar-ho? “El que intento explicar és, sobretot, com afrontar el dol sense caure en la desesperació. I l’esperança és el contrari de la desesperació”, ha assenyalat en una conversa amb l’Altaveu minuts abans de la conferència. Torralba considera que quan un es desespera “acaba en un pou molt fosc i això el pot portar fins a l’autodestrucció”. Per tal d’evitar-ho, cita tres elements bàsics: no passar-ho sol, ser capaç de plantejar un nou projecte de vida i un tercer, potser el més controvertit perquè va lligat a la fe, “la idea de creure que la mort és una major naixença com deia Maragall”.
Torralba assegura que “el dol solitari és destructiu”, per tant, “què genera esperança? Compartir-ho”, sigui una conversa, un grup de dol o d’ajuda mútua. “Has de fer l’esforç de no quedar-te tancat en el teu reducte perquè això t’eixampla la ment i et permet alliberar tot el que tens a dins”.
I és possible plantejar un nou projecte de vida? “A vegades et quedes enganxat en l’enyorança i estàs mort en vida, tot és abans. Abans anàvem, abans fèiem, llavors sí que la vida tenia un sentit, però ara és un fàstic”, relata. Per tant, cal ajudar a construir un nou projecte que et faci sentir útil a la societat.
El darrer, com s’ha dit, reconeix que en tenir vincles amb la fe “hi haurà persones que no el compartiran”, però creure també genera esperança. “No és aquí, certament, però d’alguna manera hi és, el que passa que no ho podem descriure d’aquesta manera perquè fem el ridícul”.
Per a Torralba escriure “ha estat terapèutic”, però hi ha qui es pot alliberar cantant, dibuixant, fent escultures... “l’art té una dimensió terapèutica per treure aquelles emocions tòxiques”.
Un conjunt de claus “que a mi m’han anat bé i que potser poden ajudar altra gent”, jugant-li a favor l’experiència. “La gent ja no et pot dir: ‘vostè parla del que no sap’. Sí que ho sé”. Això el porta a reflexionar, també, sobre dos llibres que havia escrit amb anterioritat sobre la mort. “No em desdic del que vaig escriure, però ara estic al terreny de joc. Abans em mirava el partit des de la grada”.
COM COMPARTIR?
Un plantejament que pot semblar senzill, però que no sempre és fàcil d’aplicar. Com portem a la pràctica aquest compartir? Els que estan al voltant sovint els assalten els dubtes: li parlo, no li parlo, insisteixo, la visito? “Els que volen acompanyar també pateixen molt, no saben què dir, no saben com afrontar-ho, no saben si és el moment, no et volen entristir” i a vegades s’acaba convertint en parlar sobre temes irrellevants. “Jo crec que ens hem de posar a disposició de l’altre, adoptar la forma de recipient on pot abocar la còlera, la ràbia, el malestar”, i “escoltar en silenci”, és a dir, no donar consells. Tampoc projectar que allò que ens passaria a nosaltres li passa a l’altra persona perquè el dol “és únic i té el seu ritme”. Un potser digereix la mort d’un fill en un any i altres en necessiten deu.
En tot cas, i com es conclou sovint, també combrega amb la idea que no s’està preparat per afrontar els dols. És evident que no és el mateix la mort d’un pare de 94 anys, que la mort d’un jove. “Hi ha dols en minúscula i dols en majúscula, i aquests són els difícils”. L’altre gran problema és que la mort segueix sent un tabú.
S’ha avançat en educació emocional, també a les escoles, “però tinc la impressió que no hem preparat als joves per afrontar les contrarietats de la vida” i el resultat és “una generació de vidre que es trenquen amb molta facilitat. Passa als instituts i a les universitats”. Així doncs, remarca que “la vida està plena de frustracions i si no els prepares per això, per quina vida els estàs preparant?”.
I cal introduir la mort. “És la vida real, a la vida real ens morim” i recomana “no donar gat per llebre” als infants, per exemple, o optar per l’evasió i passar la responsabilitat a un altre, com l’escola. Si es manté com un tabú s’acaba creant una ficció, dir que un no es morirà. “Què curiós, si tots els éssers humans que han nascut han mort, fins avui”, conclou.