Els dies que ETA va atemorir Andorra

Es compleixen quaranta anys de l’atracament a la Banca Reig de l’avinguda Meritxell que va acabar suposant la detenció, enmig d’un tiroteig, d’un escamot de la banda militar integrat per tres homes i tres dones que es van jutjar al cap de deu dies

Una imatge de l'avinguda Meritxell des d'on hi havia el despatx de policia, el 1982. FÈLIX PEIG / ANA

“El que va passar comparat amb el que podia haver passat va ser un miracle.” La frase és d’un dels policies que va participar en un dels moments més crítics viscuts pel cos. La post Pasqua del 1982 van ser dies de temença a Andorra. Fins i tot de paranoia. ETA havia atracat dos cops en quatre dies l’oficina que Banca Reig tenia a l’avinguda Meritxell. El primer cop se’n van endur dos milions de pessetes. El segon més de setze. Del segon atracament a punta de pistola se’n compleixen aquest dimecres quaranta anys. Enmig d’un tiroteig es van detenir els sis integrants de l’escamot etarra.

Era dimarts i 13. L’endemà del Dilluns de Pasqua. Els comerços d’Andorra havien fet caixa després d’uns dies de forta afluència turística. I aquell dimarts van anar a ingressar les recaptacions. La policia tenia clar que els etarres -o el que fossin, perquè d’entrada no estava pas clar- tornarien. El dissabte abans, dia 10, ja havien visitat l’oficina bancària. Més o menys, just davant del creuer amb el carrer Bisbe Iglesias. Tres homes amb ulleres fosques se’n van endur un botí de dos milions de pessetes. El director de la sucursal no hi era en el moment de l’atracament i no hi havia ningú que pogués obrir la caixa forta.

Va ser Betriu, gran especialista amb ETA, qui visionant les rudimentàries filmacions que va fer el banc en el primer assalt, va aventurar-se a pronosticar que els atracadors eren integrants de la banda terrorista basca. Per com sostenien l’arma, per com miraven, pels moviments, per les vigilàncies exteriors

Els atracadors van marxar. Però no pas per sempre. Uns dies després dels fets, i en el marc d’un judici exprés, se sabria que els tres homes que van atracar el dissabte 10 d’abril i els que ho van fer quatre dies després eren els mateixos. Van canviar les persones de suport. Dos homes el primer dia, tres noies el segon. També van declarar davant el Tribunal de Corts de l’època després d’una velocíssima instrucció que venien de Baiona. Que a Baiona van tornar. I que de Baiona els van tornar a enviar cap a Andorra. ETA volia més diners.

La policia era conscient que tornarien. En tenien indicis, com recorda Lluís Adrán, ja jubilat, policia que integrava l’àrea d’investigació al costat del director del cos en aquell moment, Antoni Aleix, o el cap del que seria avui l’àrea de policia criminal, Lluís Betriu. De fet, va ser Betriu, gran especialista sobre ETA, qui visionant les rudimentàries filmacions que van fer les càmeres del banc en el primer assalt, va aventurar-se a pronosticar que els atracadors eren integrants de la banda terrorista basca. Per com sostenien l’arma, per com miraven, pels moviments, per les vigilàncies exteriors. Per tot plegat, i encara que altres companys eren més ingenus, el primer dia laboral després del cap de setmana de Pasqua es van situar diversos agents de paisà a la rodalia d’algunes de les principals oficines bancàries del país. A vigilar. Tot el cos, poc o molt, estava en alerta. A la tercera planta de l’edifici ja enderrocat de l’STA, on llavors hi havia el despatx policial, era una Setmana Santa de tensió. Aquell dimarts, també.

ALARMA

Deurien ser les onze del matí, més o menys, quan va sonar l’alarma de la Banca Reig de Meritxell. Segon assalt en quatre dies. Els atracadors havien sortit de l’oficina amb una bossa d’esport carregada de bitllets i el director de la sucursal, l’ara ja difunt Joan Miquel Fernández, encanonat. Els delinqüents eren tres, a cara descoberta i ulleres altre cop de sol. Després se sabria que es tractava de José Maria (Txema) Salegi, Francisco (Patxi) Hernández Llamosas i Pedro Maria (Kepa) Garmendia.

Dos impactes en un vehicle estacionat a la zona on hi va haver el tiroteig.

Van enfilar fins a la callissa Ciutat Valira i van baixar avall. A baix els esperava un Seat 127 conduït per una dona (Esther Lopategui). Fernández, el bancari, explicaria durant el judici, el 24 d’abril d’aquell mateix 1982, que va sentir por per les armes. Però que en cap moment va ser maltractat i que en la fugida li van assegurar que no li farien mal i que el deixarien tan bon punt fossin a lloc. Que només volien poder-se garantir la fuga. I així va ser. Sols enfilats en el 127 van deixar estar el director del banc i van posar rumb cap a la zona de la Rotonda.

“Amb l’Aleix estàvem a la zona de Bisbe Iglesias”, explica Adrán. “Feia 15 o 20 dies hi havia hagut un accident I estàvem fent la reconstrucció. Havíem acabat i anàvem cap al despatx.” La seva jornada va quedar alterada. Els policies de paisà que estaven per la zona de la Banca Reig van fer el seguiment escaient, però a distància. L’alarma havia saltat. I el despatx de policia no quedava pas tan lluny de la zona. No hi havia la quantitat d’edificis i menys encara amb l’altura que tenen avui.

“Crec que el 127 l’havien robat i es van trobar amb la patrulla que els venia de cara”. “Si haguessin seguit recte, ni ens n’hauríem adonat. Però la conductora va girar bruscament cap a la seva dreta i va atropellar fins i tot una persona”

Jordi Silvestre tenia 24 anys i en feia un parell que també era policia. Aquell dimarts també estava al cas i quan al despatx van sentir l’alarma van córrer a cercar un dels cotxes patrulla. Cinc agents s’hi enfilarien. Dos de paisà i tres d’uniformats. Conduïa Òscar Sánchez, que acabaria jubilant-se com a oficial major responsable dels patrullers del cos. De copilot hi anava Joan Nogué, responsable de l’armer del cos llavors. Darrere, l’esmentat Silvestre, el ja difunt Agustí Estragués i Francesc Grau.

El cotxe patrulla Meritxell avall. Fins a l’altura de la Pasteur. Allà va ser el principi del que hauria pogut ser “una escabetxina”, altra volta en paraules d’Adrán. “Crec que el 127 l’havien robat i es van trobar amb la patrulla que els venia de cara”, recorda el policia d’investigació. “Anàvem en direcció cap a ells”, explica Silvestre, que en aquell moment no tenia, ni ell ni els seus companys, ni idea de qui anava en aquell Seat 127. “Si haguessin seguit recte, ni ens n’hauríem adonat. Però la conductora va girar bruscament cap a la seva dreta i va atropellar fins i tot una persona”, explica l’agent ja jubilat, que també acabaria amb càrrecs de responsabilitat amb els anys. El vianant va patir ferides lleus. Sense conseqüència. I els etarres es van ficar en un indret desconegut. “Han de ser ells, han de ser ells!”, van exclamar els agents en veure l'estranya maniobra.

A la dreta del carrer Bonaventura Armengol mirant a Escaldes, la zona de Prada Ramon, estava en gran part sense urbanitzar. Una mena de descampat. “Era tot de terra.” On ara hi ha una armeria llavors hi havia una sala de festes. I entre una paret i un seguit de cotxes estacionats, el Seat 127 va quedar bloquejat. I allí va començar un tiroteig que per sort no va tenir conseqüències. Només una bala rebotada que no va quedar clar de quina arma havia sortit va ferir de resquitllada el conductor del cotxe patrulla, un Òscar Sánchez també jubilat que s’estima més oblidar el tema. Ha passat pàgina completament.

EL TIROTEIG

“Van obrir foc ells. Jo vaig veure com s’esquerdava el vidre del parabrisa i vaig baixar de seguida del cotxe amb una metralladora. En aquell moment no tens por. La por ve després”, indica Jordi Silvestre. El foc que hi va haver va ser notable. Molt notable. Els homes etarres van fer anar les 9mm ‘parabellum’ a base de bé. I Lluís Adrán recorda la sort que van tenir els policies andorrans que els assaltants no van poder usar un subfusell Benelli que duien al cotxe. “Anaven tan refiats, que van posar la bossa carregada de diners damunt la bossa on duien el subfusell i no van ser a temps de treure’l”, explica el policia jubilat.

“Si arribo a aconseguir treure el subfusell, us pelo a tots”, va etzibar l’etarra Patxi Hernández als policies andorrans. L’arma els va quedar atrapada al maleter del Seat 127 robat sota el pes de la bossa d’esport on hi van dipositar els més de 16 milions de pessetes robats

Enmig de les detencions i els desafiaments posteriors, li ho va explicar, de mala manera, Patxi Hernández. És qui més males maneres va mostrar tot i que “la veu cantant la portava Salegi”. Tot i la seva joventut -Salegi era el cap de l’escamot i tenia tot just una trentena d’anys- ja eren gent bregada. Salegi havia fet la mili a Berga i anys després del servei militar i abans de l'atracament a Andorra, el 1980, hi protagonitzaria, a la caserna de Berga, un sonat robatori d’armes. Adrán, que recorda com Hernández maldava amb un “si arribo a aconseguir treure’l (el subfusell), us pelo a tots”, també explica que Lourdes Garayalde, una altra de les detingudes, “era qui més mala llet tenia”.

Salegi i Garayalde mostrarien galons els dies que van estar tancats a la presó de Casa de la Vall. Abans, és clar, hi va haver les detencions allí mateix, a la zona de la Pasteur. Més o menys. Al cotxe hi anaven els tres homes i la citada Esther Lopategui. Silvestre seria un dels que van enxampar la dona. “Vaig sortir corrent rere d’ella. ‘Alto, policia’”, diu que cridava. I a cada crit, una ràfega de trets. “Vaig disparar dues ràfegues de tres trets. Sempre a l’aire. En algun terrat deurien anar els casquets. Si hagués tirat a ella, l’hauria matat. La tenia just a deu metres.”

Acabarien amorrant la dona de cara a la paret de la façana del que avui seria l’Andorra 2000. A la zona del Festa Andorra -és a dir, on ara hi ha una armeria o uns restaurants- el ball de trets va ser tant important que diversos vehicles estacionats en van resultar foradats. Els tres homes van ser reduïts allí mateix. El detall de com es van produir les detencions no apareix. Agradable per als etarres, sobretot ja al despatx policial, no ho va ser pas gaire. I les dues noies que no eren al cotxe -la citada Garayalde i Maria Itziar Eguino, que abans de l'atracament van acudir al banc a 'prendre mides' amb l'excusa de demanar canvi- serien enxampades a la rodalia de l’antic despatx de policia, on la seu de l’STA, on hi feien vigilància.

IDENTITATS FALSES

Els sis integrants de l’escamot etarra -tots de la branca militar en un moment que hi havia els ‘més polítics’, i els ‘més militars’- duien, tots, documentació falsa. Però només veure’s acorralats pels policies andorrans arran de quedar-se travats en una zona que no coneixien, des del primer moment van cridar identificant-se com a membres d’ETA. Era, també, una maner de fer por. D’intentar atemorir els agents, de crear confusió i de mirar de poder fugir. Obrint foc. No va ser el cas. Si fins aquell dimarts ja hi havia hagut temor, neguit. A partir de llavors s’iniciaven dies de confusió. Vindrien “dies de martiri”, segons Adrán. L’advocat i llavors secretari de la Batllia episcopal Xavier Jordana ho defineix d’una altra manera. “Hi va haver com un xoc, una consternació.”

L’advocat Xavier Jordana, llavors secretari de la Batllia episcopal, recorda els dies posteriors a l’atracament com “un xoc, una consternació. Va ser com una mena d’estat d’alarma real” amb la policia i el sometent al carrer constantment i fent vigilància a les autoritats del país

D’entrada, a nivell policial, es va haver de fer la feina corresponent per identificar els detinguts amb els seus noms reals. Les seves veritables identitats. Quan l’equip d’Antoni Aleix va tenir la confirmació que realment eren integrants d’ETA i que no eren els primers que passaven per Baiona, sinó que tenien una mica de carrera terrorista feta, aquella consternació que deia Jordana es va accentuar més encara. La classe política amb Òscar Ribas al capdavant de Govern i Francesc Cerqueda com a màxim representant de Sindicatura també quedaria sumida en una aurèola de por. Començarien les pressions per totes bandes.

ETA amenaçant a tort i a dret. Les autoritats espanyoles exigint la deportació dels etarres. “Hi va haver una mena d’estat d’alarma real”, remarca Jordana. “Van ser dies de vigilància. 24 hores sobre 24. Fins al punt que un dia, amb un company, ens vam quedar adormits després d’haver-nos aturat en un semàfor”, explica Lluís Adrán. “Estàvem quatre hores de guàrdia i quatre més descansàvem, i així anàvem fent”, remarca Silvestre. I Jordana recorda que es va mobilitzar el sometent per fer vigilàncies. Totes les autoritats del país tenien algú sempre al costat. De manera permanent.

I els sis etarres a la presó de la Casa de la Vall. Res a veure amb la Comella actual. Gens ni mica. I amb una vigilància extraordinària, tot i que cal situar-se en aquella època, 40 anys enrere, amb un cos de l’ordre amb uns recursos que tampoc tenen res a veure amb els de l’actualitat. “Hi havia el dubte de si els vindrien a buscar, havien arribat veus en aquest sentit”, que alguns companys d’ETA, que no estaven pas tant lluny d’Andorra, poguessin venir a rescatar els seus empresonats a qualsevol preu. Tot aquest temor es va anar diluint a partir del 24 d’abril.

EL JUDICI I EL TRASLLAT

Aquell dia es va celebrar el judici. Culminava una instrucció exprés del cas. Puntualment Joaquim Arana i després Salvador Ramentol van assumir la defensa al país dels etarres, sota la direcció global del polític ‘abertzale’ Juan María Bandrés i el suport de l’advocat Philippe González. Durant la vista, que va durar un sol dia, el dia següent a Sant Jordi, un dissabte, i a la tarda vespre mateix va tenir sentència, els etarres van fer valdre les seves motivacions ideològiques per justificar la seva actitud. La seva acció. Els homes van exculpar del tot les dones. I tots plegats van consensuar, i així ho van afirmar en les seves declaracions al judici, que s’havien equivocat venint a atracar a Andorra i que així ho informarien a la direcció d’ETA.

El cartell que van fer córrer el 1985 els familiars dels presos per demanar-ne el seu alliberament.

Era una mena de ‘mea culpa’ per buscar la condemna més petita que fos possible. El fiscal sol·licitava més de vint anys per a algun d’ells. El tribunal jutjador, constituït  pel veguer episcopal, Francesc Badia, i pel francès, Benoit de Cognac, es va estimar més -li convenia a Andorra- no embolicar-se en qüestions polítiques. D’aquí que tractés els terroristes com a delinqüents comuns. Podia aplicar-los dret francès, imposant una pena global per tots els delictes comesos, o el dret espanyol, que sumava una pena per cada un dels fets delictius perpetrats. La vista va acabar aquell dissabte a les 7 de la tarda.

Tres hores després es comunicava la sentència. Deu anys per als tres homes, tres anys per a la conductora del vehicle -calia tenir en compte que havia protagonitzat un atropellament- i vuit mesos per a les altres dues noies. Estava tot tant mil·limetrat que de seguida es va posar en marxa el comboi per fer fora d’Andorra els penats. Aquells delinqüents condemnats a més de sis mesos de presó tenien dret a poder escollir complir el temps de reclusió o bé a Espanya o bé a França. Badia, un dels veguers episcopals per antonomàsia de l’època contemporània, explicaria anys després de la notificació de la sentència, que es va pactar amb ETA el lliurament dels presos a les autoritats franceses.

Els tres homes van ser sentenciats a deu anys de presó, la conductora del cotxe amb el qual iniciaven la fuga, a tres anys -inclòs l’atropellament lleu que va protagonitzar- i les altres dues noies van ser penades a vuit mesos. Tots van complir condemna a França

Espanya volia tant sí com no els etarres. Era el primer cop que s’enxampava un escamot íntegre d’ETA pm de manera in fraganti. Amb les mans al gallet, com aquell qui diu. En certa manera havien menyspreat Andorra. Era territori fàcil, havien pensat. “Però no van parar-se a pensar que som gent de muntanya”, diu Adrán irònicament. Amb més dosis de sort que una altra cosa, Salegi, Hernández, Garmendia -que van admetre ser els autors de l’atracament del 10 d’abril- i companyia, alguns dels quals farien certa carrera a la banda i haurien d’acabar marxant cap a diversos països de l’Amèrica central (Mèxic, Uruguai…) van acabar detinguts a Andorra. A Andorra! Francesc Badia, dèiem, hauria reconegut que es va acordar amb ETA que se’ls lliuraria a França però que no tornarien més pel Principat. Si el pacte hi va ser, els etarres no el complirien.

Aquell 24 d’abril a la nit, després de dies de commoció, de tensió, i una vegada ja sentenciats, es traslladaven cap a la frontera del Pas de la Casa els condemnats. “Els tres homes se’ls va traslladar emmanillats dins d’un furgó blindat”, recorda Adrán, que encara recorda més una altra circumstància: “Va caure una nevada de dos parells de collons”, explica planerament. Salegi, com s’havia mostrat tots aquells dies, va seguir desafiant Lluís Betriu, a qui durant anys va enviar ‘records’ en forma d’amenaces de mort a través d’altres presos.

Si els homes viatjaven en el furgó blindat que va prestar l’empresa de seguretat que treballava per als bancs, les noies anaven cadascuna, amb un cotxe policial amb tres agents al voltant. Fins al Pas de la Casa. Allí esperava un escamot de la gendarmeria de tres parells de nassos, també. Focus d’alta potència, gossos ensinistrats… Escorcolls personalitzats per començar i després viatge fins a la presó per complir una condemna que en algun cas, per mal comportament, es va allargar més dels deu anys imposats.

ALTRES ENSURTS

I si ETA ja havia estat present amb anterioritat a l’atracament de la Banca Reig al Principat -de la seva presència se’n tenia constància des de l’any 1973 amb diversos membres fent estada en un pis del carrer Ciutat de Valls d’Andorra la Vella i posteriorment, alguns veïns de Pal van denunciar a la policia que uns individus realitzaven pràctiques de tir en els boscos del poble i set n’acabarien detinguts i expulsats del país sota la sospita de ser cadells etarres-, la banda, o alguns dels seus membres, tornarien a visitar-lo ‘formalment’ després. El 1983 i el 1984 hi va haver tres atracaments més.

Una oficina de BIBM a Escaldes i dos cops l’oficina de Crèdit Andorra a Canillo van ser objecte d’assalts etarres en recerca de finançament. Familiars dels condemnats per l’atracament a la Banca Reig del 1982 es manifestarien per l’avinguda Meritxell el 1985. I encara deu anys després hi hauria una campanya d’extorsions a diferents personalitats del Principat. Tot plegat va commocionar Andorra. Però com aquell atracament a la Banca Reig, pocs esdeveniments. Per cert, que el banc, recorda Silvestre, va gratificar la policia amb una cafetera. Deuria ser perquè no s’adormissin. O per compensar aquelles nits de vetlla entre el 13 i el 24 d’abril del 1982. Els dies que ETA va atemorir Andorra.