En una conversa mantinguda amb Altaveu, Rins, que va ser defensor del poble a Río Cuarto (a la població argentina de Córdoba) abans d’arribar al seu càrrec actual, no ha negat que la digitalització pot tenir aspectes positius, però aquests “ja tenen una propaganda molt desenvolupada”. Per tant, la seva tasca se centra a advertir dels riscos i, sobretot, de la forma d’evitar-los. Per què de perills, això ho té clar, n’hi ha. Entre aquests, la possible vulneració dels drets dels ciutadans. Per això, aposta per una implementació “molt més humana” de tot plegat.
“Cal poder dir si es vol o no es vol; o tal vegada el paradigma de la digitalització és tan autoritari que s’imposarà des de l’administració per a tot?”, reflexiona l’expert
“L’ideal de la digitalització és preciós; però el que passa és que després ha de passar al terreny de la realitat”, avisa. I, en aquest punt, posa en relleu que “el caseller digital, el formulari, és un sí o un no” que, en certa forma troba el seu precedent “a les xarxes socials amb el m’agrada o el no m’agrada”. És a dir, tot absolut. I, en canvi, “la vida humana per definició no té una dada neta” sinó “matisos”. Per tant, un primer problema a abordar és que “la digitalització ha de poder comprendre’ls i tenir un canal per fer excepcions al tràmit”.
Rims també posa en relleu un altre aspecte de gran transcendència: la capacitat i la voluntat de saber fer servir aquestes eines. “Hi ha una pressió molt forta perquè la gent s’alfabetitzi digitalment, però no tothom pot per fragilitats pròpies de l’ésser humà”, remarca. És aquí on entren les casuístiques com les bretxes per edat, discapacitat, ruralitat o pobresa. I, també, “l’elecció”. És a dir, desgrana l’expert, “poder dir si es vol o no es vol; o tal vegada el paradigma de la digitalització és tan autoritari que s’imposarà des de l’administració per a tot?”. En aquest sentit, avisa que “es vulneraria el dret d’aquelles persones que prefereixin fer el tràmit amb un paper”.
I aquí és on Rins ha parlat obertament del “dret a la no-digitalització” i de la necessitat que, malgrat l’aposta per aquestes noves tecnologies, els poders públics també garanteixin que qui vulgui es pugui continuar relacionant amb l’administració d’una forma més analògica: “Parlo d’un lloc on l’ésser humà tingui la possibilitat d’escollir, però també com un mitjà d’accés als serveis públics i a la protecció de la intimitat i ho faig no des de la nostàlgia de voler tornar al passat sinó de la coherència lògica que ha de tenir l’administració pública”.
I aquí és on el secretari de la Federació Iberoamericana dels Ombudsman posa un exemple. Hi ha molts àmbits de la vida, ja no només en la relació amb el sector públic, on s’ha imposat la forma telemàtica de fer les coses. En canvi, n’hi ha un -les eleccions- on encara no hi ha arribat. Votar encara es fa amb paperetes. “Si després de 30 anys de transformació digital no s’ha pogut portar el vot, aquest acte culminant de la vida cívica ciutadana, a la digitalització, tampoc hauria de ser obligatori per tots els actes quotidians”, comenta.
Rins defensa que, de cara al futur, els governs han de tenir en compte aquesta reflexió. Sobretot en un context de “pressió a la ciutadania perquè s’alfabetitzi digitalment”. Davant d’això, l’expert reclama que hi hagi “una pressió sobre els tecnòlegs dels governs i de les grans empreses perquè s’alfabetitzin en drets humans”. A banda, també deixa clar que, per molt que la digitalització s’imposi, sempre caldrà “la supervisió humana” sobre els processos administratius. “No pot haver una delegació total al mecanisme d’intel·ligència artificial per atorgar o denegar un dret”, avisa.
Admet, però, que els governs tindran “el desafiament de suportar les pressions de les grans tecnològiques”. També aquí llança una altra advertència: “Si per fer un tràmit amb l’Estat necessites un correu electrònic; si el perds pots perdre una història institucional teva amb l’Estat. I aquest correu no és teu, és de Google, que et pot donar de baixa tot just perquè t’equivoquis tres cops amb la contrasenya. Fixa’t, doncs, amb quina fragilitat els Estats construeixen el món de la digitalització”.
De cara al futur, Rins augura “un diàleg molt fort i una tensió important” entre dos corrents. Un, “d’humanista que plantejaré tots aquests dilemes”. L’altre, “una tecnocràcia que tractarà d’imposar un paradigma gestionable des d’una centralitat que sigui dominable i funcional”.