Comença, doncs, el compte enrere: el dia 31 de gener, la persiana haurà baixat –almenys amb el Joan i la Maite a l’interior– per sempre. Tots dos tenen ganes de jubilar-se, com és normal. No neguen que senten esgotament: “És una feina dura. Són moltes hores, molts maldecaps. Has de gestionar moltes coses”. Per arribar a l’inici de la història de l’Indalo cal recular fins als anys setanta: els pares de la Maite van començar a gestionar el restaurant –en aquell moment, Els Caçadors– i, poc després, van sumar la direcció de la pensió Indalo (ara el conjunt de restaurant i residència duu el nom únic d’Indalo, una deïtat almerienca, ja que la família propietària del bloc és originària d’Andalusia). El pare va habilitar més habitacions al quart pis i va fer instal·lar l’ascensor. Deu anys després de prendre el control del negoci, els pares de la Maite van traspassar el ‘comandament’ al matrimoni, molt jove aleshores: 22 i 26 anys (el Joan és una mica més gran que la Maite).
El vincle de tots dos, a més, transcendeix la vida laboral: la Maite i els seus pares ja vivien a l’edifici quan van començar a encarregar-se del restaurant. El 1983, van instal·lar-se al bloc ells dos, on encara viuen amb la Maria, la mare de la Maite. Eren joves i inexperts: “Al principi, la Maite va començar amb la feina de la cuina, però ni l’un ni l’altre en sabíem massa. Després m’hi vaig afegir jo perquè m’agrada cuinar. Vaig començar a poc a poc i la Maite va passar a fer més feina a la residència. Ella, però, sempre ha estat a dalt. Havia d’estar pendent de tot al començament. Això de fer llits jo...”.
Hi ha hagut, al llarg d’aquests anys, dos moments crítics laboralment parlant. El Joan en situa un a la primera meitat dels anys noranta. L’altra època delicada va arribar el 2008, coincidint amb la crisi econòmica, potser una punxada encara més aguda que l’anterior. “Allotjàvem molts treballadors de la construcció i aquest tipus d’hoste va caure en picat”, explica ell. “Hem tingut molta competència. Hi ha hagut etapes molt dures”, afegeix la Maite: “Vam estar a punt de plegar, però sortir d’aquí s’ha fet sempre molt difícil pel fet de tenir-hi la casa i la família”. Va ser, aleshores, en plena crisi, quan van rebre una proposta que va salvar el negoci: una trucada de Govern, del ministeri d’Afers Socials, que buscava pensions per allotjar-hi persones sense recursos, sense possibilitat econòmica de pagar-se sostre i menjar. Van acceptar: “Ens va salvar això”.
“Vam estar a punt de plegar, però sortir d’aquí s’ha fet sempre molt difícil pel fet de tenir-hi la casa i la família”
Ara bé, durant els primers anys, la rebuda dels hostes de Serveis Socials va generar algunes situacions de tensió per la relativa conflictivitat d’alguns residents. El Joan i la Maite, però, van saber ràpidament controlar comportaments inadequats i evitar aldarulls (no cal dir que el matrimoni pot explicar històries de tots colors; els residents ‘de Govern’ han acabat conformant una mena de ‘mitologia’). “Agafàvem el que venia. Ara, però, és diferent: ja me’ls conec a tots. Si me’n vull anar a veure la filla, marxo tranquil. Abans marxaves patint”. Tots dos condueixen amb eficàcia el negoci. Una professionalitat que combinen amb una atenció propera, familiar. Han sabut jugar la severitat –que cal aplicar, de vegades, sens dubte– amb l’amabilitat.
Avui, a dos mesos del tancament, la vida a la pensió és la de sempre. Hostes ‘de Govern’, treballadors varis, jubilats i el grup de periodistes (que ja busca pis) a les habitacions; els comensals fidels, cada migdia, al restaurant: banquers, agents de la Duana, administratius... Alguns residents ja han anat desfilant, però són minoria. “Molts dels ‘de Govern’ ara treballen i es paguen ells el cost de la pensió. Quan marxarem, serà un problema… A veure si podem arreglar-ho. Quan veus que algú surt del pou, te n’alegres”. En aquest sentit, els propietaris de l’edifici tracten aquests dies el relleu del negoci, cosa que obriria la possibilitat d’una continuïtat per alguns dels treballadors que encara no saben on anar.
“Jo soc qui dona la cara a la sala, al restaurant, però la Maite és l’ànima de l’Indalo. Ella ha portat –i porta– el pes de tot això”
L’últim any, la dificultat més seriosa ha anat lligada a la mà d’obra. Han viscut una gran rotació de treballadores (l’equip de l’Indalo el formen el matrimoni i dues treballadores més, generalment). “Sempre hem tingut plantilles molt bones, però des del desembre de l’any passat ho hem passat molt malament. Cada vegada més, la gent vol unes condicions de treball que no podem oferir”. La Maite, però, matisa que sempre han tingut cura d’oferir horaris raonables i una remuneració digna: “Hem tingut treballadors de molt llarga durada que devien estar d’acord amb tot això”. Durant una llarga etapa, el personal va ser d’origen portuguès (“jo crec que ara la mà d’obra portuguesa se n’ha anat a les empreses de serveis de neteja”) i ara duen un temps contractant treballadores llatinoamericanes sobretot.
“Sempre hem tingut molt bona relació amb la propietat. Una relació de cordialitat. Amb algun estira-i-arronsa, sí, però sempre arribant a un punt d’entesa. Quan hem anat malament, han estat flexibles. Sort d’ells”, amplia el Joan, que no vol veure la persiana baixada per sempre un cop pleguin: “Em sabria greu veure’l tancat. El millor que podria passar és que algú pogués fer el mateix. Queden molt poques residències com aquesta i això és un problema perquè hi ha gent que viu aquí que no té casa”. El Joan, finalment, demana afegir una observació: “Jo soc qui dona la cara a la sala, al restaurant, però la Maite és l’ànima de l’Indalo. Ella ha portat –i porta– el pes de tot això”.