La resposta surt gairebé automàtica, tot i el context. “Bé… bastant bé”. És conscient que és la pregunta que més li han fet aquests dies, però també reflecteix l’equilibri en què es troba: el cos adolorit, especialment el genoll, i el cap ferm. “El genoll em fa molt mal”, admet sense dramatismes. La resta és assumir el procés. El 12 de març passarà pel quiròfan per operar-se el genoll. Abans, visitarà un especialista a França per decidir si el polze també requereix intervenció immediata. Sap que els primers dies després de l’operació seran durs. Però el relat no es construeix en clau de patiment, sinó de procés: “Just quan m’operin em farà mal, però després tot serà cap amunt”.
No parla des de la ingenuïtat. Fa dos anys, en aquest mateix escenari de Cortina d'Ampezzo, ja es va trencar l’altre genoll. “Sé perfectament el que passaré ara. Tot i que és una putada, sé que tornaré bé i que podré esquiar bé”. L’experiència, en aquest cas, és una aliada. La lesió arriba quan millor estava. Podi al supergegant de Sarntal, quarta a la general de Copa d’Europa, regularitat i confiança. “Estava en el millor moment de forma de la meva carrera”, admet sense dubtar. El descens i el supergegant eren els grans objectius d’una temporada amb Jocs Olímpics d'Hivern. I després, la Copa del Món a Soldeu.
“Em fa moltíssima ràbia”, reconeix sobre perdre’s les curses a casa. Ja tenien planificats els entrenaments, el calendari ajustat per arribar-hi en plenitud. Competir davant del públic andorrà era un dels grans al·licients de la temporada. Però la frustració no es converteix en lament permanent. “Quan torni a la neu, el punt de partida serà un altre”. El focus és clar: recuperació al 100%. I és que tot i les dificultats de la disciplina i el fet de no haver pogut realitzar entrenaments complets en els dies previs, la pista no li va semblar diferent d’una Copa del Món. “És el màxim nivell. Són disciplines difícils sempre”. La caiguda va arribar en la recepció d’un salt, amb el genoll cedint cap endins. Va haver-hi fins i tot una evacuació en helicòpter. Cursa aturada i final sobtat als Jocs.
Però, mentalment, encara que minuts abans una de les seves referents, l’americana Lindsey Vonn, patia una lesió que trastocava a tot el públic, assegura que no hi havia dubtes abans de sortir. “Sé que faig un esport de risc. No vaig ni mirar. Prefereixo quedar-me amb el meu pla i fer la meva cursa”. No és la primera vegada que veu caigudes en competició. Forma part del context. El que marca la diferència és la gestió posterior. I aquí, el discurs és contundent: “O m’ho agafo amb positivitat o ho portaria fatal”. En aquests dies de reflexió també ha trobat inspiració en una altra imatge: l’or de la italiana Federica Brignone deu mesos després d’una lesió greu a la tíbia i el peroné. “Això m’inspira molt més”, admet, deixant clar que prefereix mirar exemples d’un retorn competitiu immediat abans que normalitzar les lesions constants.
Tres dorsals després de la seva caiguda, una altra andorrana, Jordina Caminal es llançava pista avall i signava la 24a posició, el millor resultat andorrà en un descens femení olímpic. Cande no escatima elogis per ella: “No és fàcil veure la teva companya amb un helicòpter i després competir. Ho va gestionar superbé. Estic molt orgullosa d’ella”, confessa, afegint que es coneixen tant que “ella sap que sempre m’aixeco, i si no m’aixeco i ve l’helicòpter, és que és seriós”. I és que l’equip és refugi. També el país. Des de la federació fins a les institucions, el suport ha estat immediat. En un estat petit, cada atleta olímpic té un pes simbòlic enorme. I Moreno ho sap. Va viure aquests Jocs també com a banderera d’Andorra, una experiència que defineix com “molt maca” i que reforça el sentiment de responsabilitat i orgull.
En cap moment s’ha plantejat parar. “Gaudeixo molt del que faig. Sento que estic al principi de la meva carrera. El meu sostre està molt amunt”. Té 25 anys i la convicció que encara no ha tocat el seu límit. Sis mesos fora de la neu no són un final. Són un parèntesi obligat. Un més en una trajectòria que ja ha après que l’elit no és una línia recta. Cande Moreno no parla de resistir. Parla de tornar. I, sobretot, de tornar millor.