“Cuino des que tenia 12 o 13 anys, que ajudava el meu pare per després tenir temps d’anar al cinema o a jugar. En posàvem a cuinar un dissabte o diumenge al matí i ja preparàvem menjar per a tota la setmana”, recorda. Anys després, va poder aprendre molt de la seva sogra. “Sobretot em va ensenyar el que ve de la terra, la verdura de temporada, les conserves, les utilitats que poden tenir les plantes... Amb tot això vaig agafar més experiència”.
Amb aquesta afició sempre al cap, reconeix que havia tingut opció de tenir un restaurant, però mai va acabar de decidir-se. Però en canvi, molts amics li demanaven que els cuinés i ja l’animaven a engegar quelcom similar al projecte de cuina a domicili que ha encetat ara. “Però en aquell moment no ho veia”, exposa. Posteriorment va arribar a crear un projecte de menjar preparat, fent “menjar tradicional, de qualitat i de quilòmetre zero, amb un format sostenible”, però la inversió que suposava va fer que s’ho repensés.
Però les peticions dels amics perquè els cuinés continuaven. “Sempre em deien que el que cuinava els recordava la seva àvia o la seva mare, però és que jo cuino com les iaies!”, exposa. Així que a finals del 2025, arran d’un favor a uns amics, va anar a casa seva a cuinar-los per ajudar-los a passar una setmana complicada. No tenia en ment transformar-ho en un projecte professional, però el resultat va ser bo i la van seguir animant. “Em vaig engrescar i la veritat és que m’agrada molt. Em sento súper còmoda i com dic, faig el menjar de la iaia: caldets de tres hores, guisats...”
Abans de començar, però, va fer tots els passos per tenir les certificacions i els protocols de seguretat alimentària que necessitava, i la corresponent autorització del ministeri de Salut. Un cop assolit, ja ha començat a oferir el servei. Reconeix que majoritàriament la truquen per fer ‘batch cooking’, és a dir, cuinar un dia per disposar de menjar per passar una setmana o fins i tot alguns dies més.
PROCÉS
“El primer que faig és conèixer la família o la persona que em demana el servei. He de conèixer la seva situació, com funciona habitualment i si el que més li costa és dedicar temps a comprar, cuinar i netejar o si en canvi, no li importa anar a comprar, però és algú que treballa moltes hores i quan arriba a casa està saturat i no té ganes de cuinar”, exposa, remarcant que també hi ha qui es troba perdut després de trobar-li una al·lèrgia o intolerància alimentària o fins i tot qui té dificultats per adaptar el menú en una situació de malaltia. “Hi ha qui se satura i pensa que ja no podrà menjar res més. I no és exactament així”, afirma.
Part de la seva feina, doncs, és “trencar-me el cap a adequar les receptes de tota la vida a aquestes situacions. Evidentment el sabor canvia, però no vol dir que sigui dolent”. A partir d’aquí, acostumen a trucar-la perquè vagi a les cases cada setmana o cada 15 dies. Sabent els gustos i necessitats del client, “preparo el menjar, l’envasem i l’etiquetem”, detalla, afegint que prèviament els ha passat una fitxa de receptes amb les propostes de menjar i una referència de com serà el producte final.
Quan acaba el servei, també els fa arribar una fitxa on inclou les dades del procés seguit amb un control d’aigua i un control de superfícies, a més de quatre indicacions sobre el temps de conservació d’aquell aliment, com descongelar-lo o com poden utilitzar aquell preparat. “Per exemple, si faig una samfaina, doncs saber que la pots acompanyar d’ous bullits, amb pasta, peix, carn a la planxa...” La idea és que la persona s’adoni que amb una sola recepta “pots tenir diversos plats per a diferents dies”.
I segurament la pregunta que es fan molts. És molt car aquest servei? “Al final la pregunta és: ‘quant val el teu temps si tu vols disposar de temps lliure?”, tot reconeixent que evidentment “no és un servei per a tothom”.