Amb una presència – cada cop menys – consolidada de la comunitat portuguesa, el portuguès forma part del dia a dia de moltes llars del país. Però, és el català qui marca el ritme de l’escola, els amics i gran part de la vida social dels joves i infants. Lluny de ser un conflicte, moltes famílies ho viuen com una oportunitat.
“Al principi em feia por que deixés de parlar portuguès”, explica la Inês, resident a Escaldes. “Però m’he adonat que no el perd, simplement el fa servir en un altre context. Amb nosaltres parla portuguès, i amb els amics, català.”
El curs 2024-2025 (l’últim amb dades disponibles), un total de 138 alumnes van seguir l’ensenyament de llengua i cultura portugueses, amb dues hores setmanals fora de l’horari lectiu i amb el suport de dos professors, en el marc d’un programa present als tres sistemes educatius públics del país, i que també ofereix el British College. Aquesta oferta existeix gràcies al conveni de cooperació educativa amb Portugal, que manté viva la dimensió formal de la llengua dins l’escola.
Malgrat aquest suport, les dades mostren una evolució clara: el nombre d’alumnes ha disminuït de manera sostinguda des del curs 2012-2013. Una tendència que pot apuntar a un canvi profund en els hàbits lingüístics de les noves generacions.
“Ara veiem que parlen el portuguès, l’entenen, i que també dominen el català i el castellà. És diferent, però no pitjor”, diu la Inês
Aquest descens pot respondre a una pèrdua de la comunitat lusòfona, sinó a una transformació del paper de la llengua. Si fa una dècada l’escola era un espai central per a l’aprenentatge formal del portuguès, avui aquest rol es comparteix — i en part es desplaça— cap a l’àmbit familiar i emocional.
“Abans ens preocupava molt que aprenguessin a escriure correctament en portuguès”, admet la mateixa Inês. “Ara veiem que el parlen, l’entenen, i que també dominen el català i el castellà. És diferent, però no pitjor.”
A casa, moltes famílies mantenen la llengua com una forma de vincle. Música, converses amb avis o viatges al país d’origen formen part d’aquesta transmissió quotidiana. “Parlem portuguès perquè és la nostra manera d’estimar-nos”, diu en João, pare de dos fills. “Però, ens encanta que també parlin català. No volem que el substitueixin, volem que sumin idiomes.”
Els infants, per la seva banda, ho viuen amb una naturalitat de qui ha nascut amb aquestes dualitats. “Parlo portuguès amb la meva àvia, català amb els amics i castellà amb alguns companys”, explica la Sofia, de nou anys. “Depèn amb qui estigui.”
En un país on el multilingüisme és la norma – com bé va apuntar el copríncep francès en la seva darrera visita –, la llengua d’origen no desapareix, però sí que canvia d’espai i de funció. La llengua familiar es manté en l’àmbit afectiu, mentre que la llengua de l’entorn guanya pes en la socialització. En aquest context, els programes educatius continuen sent una eina important per consolidar competències com l’escriptura, però deixen de ser l’únic pilar de transmissió.
“Parlem portuguès a casa, però els meus fills escriuen millor en català”, reconeix en João. “I no passa res. El que m’importa és que puguin parlar amb els avis i entendre la nostra cultura.” Entre el portuguès de casa i el català de l’escola, els joves lusodescendents a Andorra no han de triar. Creixen sumant llengües, contextos i identitats. I en aquest equilibri, més que una pèrdua, s’hi dibuixa una nova manera de ser.