Almeyda, que tot just acaba de ser pare -que li ho demanin a la consellera comunal Maria Nazzaro, que ara ha agafat el relleu a la cònsol Olalla Losada en matèria de baixes per maternitat- ha pogut fer ballar en Carlemany, el gegant, quedi clar, en el ball del dia de la festa gran de la parròquia. Mai abans no ho havia fet. I s’ha posat sota les faldilles del gegant per fer festa major el dia que deixava el càrrec. Massa feina. Massa emocions. Encara que prou ben gestionades. D’allò més digerides. De fet, entre l’anunci del fet i el ball efectiu, encara hi ha hagut temps perquè els capgrossos de la parròquia fessin la seva.
Es diuen Multa i Decret. Però representen una agent de circulació -sí, de vermell, com les de tota la vida, les que es van fer famoses entre els turistes del Duralex i el Ricard la dècada de 1960 i una mica més enrere i sobretot un pèl més endavant- i un conseller. En fi, l’exemple dels qui fan les lleis i les qui les fan aplicar. Doncs això, els capgrossos han donat l’espai suficient perquè, després, els germans Almeyda, Jordi i David, fessin ballar els gegants com a preàmbul a la dansa de totes les danses de la festa major d’Andorra.
El Ball del Contrapàs té aquelles maneres de fer i aquelles dots de comandament però, alhora, de vincular el poble en els menesters públics. És la invitació a la festa popular. D’aquí que després dels passos encertats de l’esbart, s’obre el desbocament generalitzat. I es fan rotllanes i més rotllanes. I es veu com els cònsols d’Andorra la Vella actuals encara han d’entrenar-se una mica més o com el síndic general a l’altra costat de la plaça aixafa raïm alhora que intenta saltironejar més poc que molt.
O l’actual ministra d’Habitatge i cònsol tants anys que et balla un contrapàs -igual com et firma un conveni de lloguer a preu assequible- amb unes sabates de taló d’agulla de mare Senyor nostre. En fi, que no hi ha polític que es vulgui preuar -especialment d’Andorra la Vella, de les altres parròquies hi ha menys participació, quedi clar- que no s’atreveixi a voler provar amb el contrapàs. Per molt que el sentir de la dansa acabi agafant a un i a dos i més i tot a contrapeu. Són gangues de l’ofici.
En fi, que si la directora ‘in eternum’ et diu que per aquí, doncs tu per aquí. I si comenta que es facin rotllanes però sense passar-se per gestionar-ho tot plegat una mica millor. Doncs es gestiona com ho diu la ‘jefa’ de l’esbart. I si al final hi ha satisfacció perquè la rotllana és grossa com mai, deu ser que també calia fer un homenatge gegant. Com la rotllana del contrapàs. O com la presidència dels geganters, que canviarà de mans com la vara del senyor cònsol. Tot plegat, sons de festa, fam de gresca.